La meva mare no me'ls volia comprar per que deia que eran massa cars i, tot i la meva insistència, m'havia de conformar amb portar texans d'altres marques més barates. Que no és que fossin cutres, però a aquella època jo estava convençut de que el que molava era portar uns Levi's i que la resta de marques eran una merda. Punt.
Amb el temps vaig començar a currar i el primer que vaig fer va ser comprar-me un equip de música i uns 501 de color negre. Superguapos. Estava tant entusiasmat amb aquells texans que crec que em van fer més il.lusió que l'equip de música. Llàstima que a la cinquena rentada es van començar a fer malbé.
Vaig viure la progressiva degradació del texans com una autèntica tragèdia. I quan finalment es van desintegrar em vaig cabrejar tant que em vaig prometre no tornar a comprar-me uns altres Levi's en ma vida. A dia d'avui continuo cabrejat amb el timo dels putos Levi's. Suposo que per això aquest matí se m'ha acudit aquesta bonica logotomia.
_