30 Dec 2010

Lógica difussa

Si això és un AK-47...
...això hauria de ser un AK-69?
_

29 Dec 2010

Ofensiu?




Només si s'entén



L'emissió d'aquesta cançó al 1983 va suposar el principi del fi de la llibertat d'expressió a TVE (i de les JONS). Curiosament als USA del "parental advisory" encara la continuen emetent. Algú encara es creu que això és una democràcia?
_

27 Dec 2010

In work we trust



"El lunes 11 de enero, ¿es lunes o es martes?"
U, creador del calendario nanoniano
_

24 Dec 2010

23 Dec 2010

Això no és seriòs!

Quatre (per que només son quatre!) funcionaris vinguts de fora, i reprensentats per un altre paio vingut de fora (i de Ciutadans), no entenen que això és Catalunya i que el millor pel futur dels seus fills és que s'eduquin en català.

Com que no volen que els seus fills es converteixin en això que ells tant odien ("catalufos") denuncien al sistema educatiu català i exigeixen el seu dret a que els nens siguin educats "en castellano".

Evidentment, el Tribunal Constitucional (que està controlat per uns personatges que encara pensen que viuen en "una grande y libre") els hi dona la raó. I de pas llença a les escombreries tot un sistema educatiu que garanteix la supervivència d'una llengua i per tant d'una cultura. Potser per que la seva idea és aquesta.

Quina raò tenia el gran Pepe Rubianes quan va dir alló de: "A mí la unidad de España me suda la polla por delante y por detrás. Y que se metan a España en el puto culo a ver si les explotan los huevos y les quedan colgando de los campanarios"

Islàndia es va independitzar al 1944. Sense problemes. Txekia i Eslovàquia es van separar al 1993 de comú acord. Sense problemes. Fins i tot Kosovo va proclamar la seva independència fa quatre dies. També sense problemes. Per que Catalunya no pot ser independent? Doncs per que l'única força política que actualment planteja obertament la independència és Solidaritat Catalana. Vet aquí per que!

Com sempre, Markitus ho explica molt millor que jo.
_

22 Dec 2010

La síndrome de Filípides

Any 490 a. c. Perses i atenenesos(que no atenienses) s'enfronten (en faldilles) pel control de la ruta de l'or siberià. Els perses es disposen a envair Atenes amb un exèrcit de 20.000 homes. Els atenesos, ni tant sols mobilitzant a tots els homes possibles (esclaus inclosos) han aconseguit arribar als 10.000 efectius. Tots i això els atenienses els hi claven una pallissa històrica.

Eufòrics per la victòria envien a un tal Filípides per comunicar la victòria als habitants de la polis. El missatger, probablement encara en ple "subidón" d'adrenalina, arrenca a a còrrer i no para fins a arribar a Atenes. Comunica la bona noticia i mor esgotat. I passa a la Història com l'heroi de Marathon.

Heroi? Gilipolles voldran dir! A veure: Quina necessitat hi havia de córrer com un boig per comunicar una notícia que tard o d'hora havia d'arribar a Atenes? Entenc les presses en cas de derrota; s'ha d'evacuar la ciutat per evitar el saqueig i les violacions de dones (o nens, o iaios, depenent del grau de necessitat del saquejador) Però collons, sabent que l'enemic ha estat derrotat i fuig en retirada calien tantes presses?
Avui dia la Síndrome de Filípides (me l'acabo d'inventar, però sona força convincent) s'ha apoderat de las nostres vides. Tot son presses. Tot és inmediatesa. Sense reflexió. Sense esperit crític. Ho vull i ho tinc. Right here, right now. L'important ja no és el que, l'important és només

Al món de la comunicació això ha suoposat el final del periodisme (ja tot son reculls de premsa), la mort de l'argumentació (del diàleg ponderat hem passat a la discussió a crits), i el final de l'esperit crític (estem tant afamats de noves notícies que ja ningú perd ni un segon en contrastar-les).

Penseu en tot això quan avui els vostres companys de feina us martiritzin amb la puta cantarella dels putos niñosdesanildefonso (que semblen un anunci trist de Bennetton), o quan a veieu a tots els telenotícies a una senyora histèrica ensenyant a càmera una participació de la grossa o un garrulo esquitxant a tothom amb Rondel Oro. Cal?


Dubte: Per que mai ha sortit ningú (aprofitant que la transmissió és en directe) , agafant-se el paquet i dient a càmera allò de: Això ho faré servir per tapar forats? Jo ho faria.
_

19 Dec 2010

Part de guerra

Després de la visita al metge ja tinc clar de que he de morir

Danys

-Trencament i despreniment de la cresta inferior del menisc intern
-Distensió del ligament posterior
-Esquinç de grau 1 del lligament anterior
Tractament

-Artroscòpia i rehabilitació


Plaç de recuperació

- Optimista: mitjans de febrer. Pesimista: mitjans de març

_

15 Dec 2010

Lapidario (XLII)

"Quan fracassa el diàleg social triomfa el foc i la destrucció"
El besnét de Rousseau

_

13 Dec 2010

8 Dec 2010

Dia estrany, nit estranya


Havíem quedat que dilluns era un dia ben estrany. Doncs encara va acabar de manera més estranya.

Nit tancada. Sona el mòbil. "Que? Sortim?" "Buff!!! Avui no em ve gaire de gust..." Jo és que els dies estranys prefereixo no sortir "Jo demà no puc. He quedat amb la M." "Uhmmm... Vinga va, et passo a recollir en una hora".
Normalment no soc senzill de convèncer, però com que era un dia estrany...

Una hora després estic a la porta de casa seva. La dutxa m'ha espavilat. No tinc gaire gana. Crec que amb una pizza ja faig. Apareix ben somrient i puja al cotxe. "Que? On anem?" "Podríem anar al Q. a menjar una pizza, que fa molt que no hi anem" Coincidim amb la pizza, però això d'anar al Q.... Cert. Fa molt que no hi anem. Però és que cada vegada em fa més mandra sortir per Barcelona. Massa gent. Pocs aparcaments. Massa mossos. Anar de festa per Barna és com jugar a la ruleta russa de las sancions administratives.

Però és un dia estrany i em torno a deixar convèncer. Enfilem cap el Paral.lel i de seguida trobem aparcament. Arribem al Q. i sorprenentment també trobem taula. Ha canviat tot el personal però las pizzes continuen sent molt bones. Després anem a fer uns gin-tònics a un local ben a prop. Està a rebentar, però increïblement també trobem taula. I tenen Hendrick's! Al final resultarà que si que havia de sortir.

Arribem al cotxe. Hi ha alguna cosa estranya. Sembla que s'ha obert la coberta del portaequipatges. Hi ha un vidre trencat. Han regirat tot però no s'han emportat ni els paper ni els cd's de música. "Sembla que no falta res" Miro el seient del darrera tirat cap endavant i veig un buit estrany "Res? S'han emportat la bici!!!
No volia sortir però vaig sortir. No volia anar a Barna però hi vaig anar. No volia sopar però vaig sopar. I total per que? Per quedar-me sense bici. Per anar-me a dormir a quarts de 7 buscant tota la documentació per fer la denúncia. Per haver-me de passar tot el dimarts de pont entre la comissaria dels mossos i el taller on em van canviar el vidre. I sobretot, el que em dona més pal, per haver de començar a buscar de nou una bici com la que tenia i que em surti be de preu.

Definitivament els dies estranys surt més a compte no sortir de casa.
_

6 Dec 2010

Un dilluns estrany

Dilluns festiu. Ni fred ni calor. Ni plou, ni fa sol. Ni puc fer res, ni puc estar-me quiet. Ni estic trist, ni estic content. Un dia estrany. Una cançó estranya
_

3 Dec 2010

House in my house


Ja fa dies que anava coix i aquesta setmana s'han las meves sospites: Trencament del menisc intern del genoll dret. O sigui que m'hauré dde passar una bona temporada caminant a l'estil del Dr. House. Tinc la coixera, tinc els comentaris sarcàstics,... Algú te un bastó amb flames que li sobri?
Per cert, el Duque de Fire diu que aquest hivern és tendéncia trencar-se el menisc. Ja ho sabeu, cabrons. Reventeu-vos els genolls "pour être a la page".
_

27 Nov 2010

Contaminació visual (V)


"Fascistes avergonyits"

Un paio amb vestit, però sense corbata(que fa més casual), es presenta com a líder d'una colla de falsos naturistes (per que es tapen?). A las mans porta un cartell taronja amb un lema que li quadra més a una cançó de Monica Naranjo que a un paio que s'asembla sospitosament a l'Homo APM.

Com la majoria dels partits que diuen no tenir ideologia (=fatxes) fa servir el color taronja per que pensen que els dona una imatge més amable. I per semblar encara més modern s'han fet un logo en forma de bocadillu de cómic amb la lletra C apostrofada en plural, a l'estil dels puti-clubs de carretera del segle passat. El partit ideal pels fatxes reprimits que van de moderns.
_

Contaminació visual (IV)




"Confusió i fracàs en roig i negre. I verd"

Aquest cartell és potser el més confús de tota la campanya però alhora és també el més definidor de qui hi ha al darrera. Comencem pel principi. Qui es presenta? Doncs a primera vista no queda gaire clar.


Si analitzam la col.lecció de logos i anagrames de la part superior esquerra veiem un quadrat vermell amb un traç blanc, un sol somrient amb fons verd i la sigles ICV de la coal.lició Iniciativa per Catalunya Verds. Seguidament veiem una e de color negre i una u de color verd i una a blanca a sobre d'un quadrat vermell, sigles de una altra coal.lició anomenada Esquerra Unida i Alternativa. O sigui que son, com a mínim, 4 partits que es presenten sota la mateixa candidatura.


Doncs tota aquesta gent, que es presenten com gent "d'esquerres i ecologistes de debò", han cedit tot el protagonisme de la campanya a un candidat que l'únic que podria guanyar-li a Montilla, però en un campionat de veure qui té menys carisma. Per cert, tinc un dubte: A la foto està somrient o es que pateix acidesa d'estómac?


Com que a aquest paio no el coneix ningú l'han hagut de posar el nom al costat, procurant dissimular-ho una mica, en forma d'adreça web: joanherrera.cat . O sigui que a partir d'ara si algú de vosaltres us el trobeu pel carrer no dubteu en saludar-lo: Hola, joanherrerapuntcat, ecologista i d'esquerres de debò! Segur que li agrada.


Bé. Ja tenim identificada la candidatura. Ja sabem qui és el candidat. Que ens faltaria? L'eslogan. On l'han ficat? Doncs en una mena de banda verda, que fa que el pobre joanherrerapuntcat, ecologista i d'esquerres de debò en lloc d'un candidat a la presidència sembli Miss Ecologisme 2010. Si, només li falta la corona!


I per rematar el quadre la mare de tots els eslogans "Verd esperança" "Solucions d'esquerres"? Això és un eslogan? Potser si, però dolent de nassos. Clar que ha de ser molt complicat trobar un eslogan tant bo que no faci semblar idiotes a uns paios que pensen que l'ecologia consisteix en posar arbres de nadal a pedals i en circular a 80km/h per autopistes de quatre carrils.

En resum, aquest és el cartell dels que no saben ni qui son, ni el que volen, ni a qui es dirigeixen. De llarg, el pitjor disseny de campanya. Potser per que no paga la pena cremar un bon candidat i en un munt de recursos en una campanya que fa pudor de fracàs. Estrepitós.
_

25 Nov 2010

Contaminació visual (III)



"Jo soc Catalunya"
Fons d'un blanc inmacul.lat per transmetre serenitat. El texte en minúscul.la, per donar imatge de humilitat; i en una combinació de colors taronja-blau per comunicar optimisme i serietat a parts iguals. El més curiós és com es combinen els colors: "una catalunya" i un somriure en taronja i "millor ciu" en blau. Com volent dir que qui vulgui una catalunya satisfeta millor que voti ciu (amb asterisc/senyera per si no ha quedat prou clar)

En un segon nivell d'importància un eslogan en gris a mig camí entre l'afirmació i el imperatiu: "Comença el canvi". I com qui no vol la cosa, en un gris encara més clar, i per reafirmar encara més l'associació catalunya=ciu han col.locat l'adreça web del partit ciu.cat (o potser hauríen de dir ciu=cat?)

Com a imatge del candidat un primeríssim primer pla. Amb això s'estalvien haver de combinar els colors de la roba (no es veu ni la corbata) o el tenir que buscar-li una postura adient. I el millor de tot, aquesta mirada barreja de seducció i de paternalisme a parts iguals, com dient: "Si en el fons ho sabeu... Soc l'únic que pot solucionar això; i el més guapo". de fet és la mirada dels grans líders il.luminats

Aquest és el cartell del que se sent tant superior a la resta que fins i tot no es pot ni imaginar perdent aquestes el.leccions. Més que el cartell d'un candidat sembla el cartell d'un president ja escollit adreçant-se a la ciutadania. De fet és el cartell d'aquell que es presenta com el fill de Deu que baixa a la terra per salvar-nos de la crisi.

Si com sembla, aquest diumenge el nou mesías surt escollit no crec que els reis mags vinguin a portar-li l'or, l'encens i la mirra. Més aviat serà ell qui ens porti a nosaltres el plutoni. Una Catalunya millor, una Catalunya radioactiva!
_

21 Nov 2010

Contaminació visual (II)


"Esquizofrènia , botox i fotoxop, molt fotoxop"

Molta lluminositat, colors blaus, una dona somrient mirant a càmera... Això és un anunci de compresas! El que no acabo de pillar és que hi pinta aquesta taca groga i vermella a dalt a la dreta? És una al.legoria de la menstruació i las pèrdues d'orina? A no calla, que la taca de color son dues banderes i la paia de la foto és la candidata del PPC! Bé, del PPC no, que ja no existeix. Del PP a seques. Collons, quin merdé que porten aquesta gent a sobre!

L'eslogan de la campanya (en català) tampoc es que sigui gaire més reeixit: "Solucions per a la crisi". Però si ens hi fixem, al fons del cartell, en castellà, i en un subtil color gris es poden llegir cinc conceptes que es van repetint com una mena de mantra: "Libertad, empleo, seguridad, integración, inmigración legal,..." i torna a començar.

Ma-aaal!!! Per comunicar una idea s'ha de ser el més directe possible. Clar i concís. Si el que l'Alicia volia dir és que la solució a la crisi passa per fer fora als inmigrants i per esborrar el català de la vida pública, havia d'haver fer servir un eslogan més directe tipus: "Caña al nacionalismo. Canya al immigrant". Això si que no deixaria lloc a cap dubte. Però clar, com que tampoc volen semblar massa fatxes...

Ai, Alicia, Alicia! I per acabar-ho de rematar la foto. Si diuen que a partir de certa edat cadascú te la cara que es mereix al teu cas la cosa és més greu, per que tu, a més a més, vas pagar per que et deixessin amb aquesta cara de travel.lo que no t'han pogut dissimular ni amb hores i hores de fotoxop.

Més sort la propera vegada que passis per quiròfan, per que com a candidata, em sembla a mi que no hi haurà propera vegada.

_

19 Nov 2010

The National - Terrible love

The National és un grup que me'l van recomanar molt i molt un parell de col.legas. Després de sentir el seu darrer disc encara estic decidint si m'agraden o no. Em recorden massa a Coldplay. Suposo que quan els vegi en directe ja ho tindré més clar. De moment tiraré de yutube.

_

17 Nov 2010

Contaminació visual (I)

Des de fa uns dies uns estranys cartells estan contaminant visualment els carrers del nostre país. I sembla que ens haurem d'acostumar a veure'ls una bona temporada. Així que com que no hi podem fer res per evitar-ho, i com que ja no ens creiem res del que puguin dir o prometre aquests paios, durant els propers 15 dies de campanya, en lloc d'analitzar las xorrades que diuen, ens dedicarem a analitzar la imatge de tots els partits que es presenten a las properes el.lecions.

Avui començarem per la candidatura dels que manen.


"Retrat en b/n mirant a l'infinit amb jaqueta blava i fons vermell"

L'autor volia donar la imatge d'una modernitat que de fet, el propi personatge ni tant sols pot arribar a imaginar que sigui possible. Ni el retrat en b/n, ni els colors blaugranes, ni col.locar al subjecte a l'esquerra com mirant cap endavant, aconsegueixen salvar aquest cartell.

Imagineu-vos al pobre fotògraf desesperat, després de quatre hores de sessió, provant d'aconseguir una mirada, tant sols una, que transmeti alguna cosa. I finalment, resignant-se a escollir l'única imatge que no semblava el retratt d'un cadàver (polític).

Per provar de reforçar una mica la imatge un eslogan que vol donar imatge de solvència: "Garantia de progrés". Però que en realitat planteja el dubte de si se'ls hi ha colat un accent i en lloc de progrés en realitat volien dir progres. I per acabar-ho de rematar un contundent "President Montilla" que no s'ho acaben de creure ni els montillistes més acèrrims.

En definitiva, una campanya orientada a provar d'evitar el fracàs més absolut. Clar que venint d'on venen tampoc està tant malament.
_

16 Nov 2010

Perduts

Aquest dissabte, aprofitant que feia un dia espectacular vaig muntar-me una escapada a la tardor. I com que el Montseny em queda ben a prop, vaig decidir pujar a Las Agudes provant d'esquivar el Turó de l'Home amb els seus "domingueros" de 4x4. La idea era arribar a peu de via a quarts de 9, caminar unes 3 hores; de tornada presentar-me per sorpresa a Can McEnroe i fer el vermouth; després anar a dinar amb el meu fillol i cardar-me una mitjdiada de campió per poder estar fresc a la nit.

Aquest era el plà, però la cosa es va començar a torçar ja abans de sortir de casa. I tant que es van torçar! De fet just quan agafava l'ascensor vaig sentir uns terribles torçons que em van teletransportar a la velocitat de la llum a la taça del water i en van transformar durant una bona estona en una entranyable figura de l'imaginari nadalenc català.Després de mitja hora dubtant si marxar o no marxar vaig pensar que el dia era massa bó per desaprofitar-ho i, tot i el mal cos, vaig agafar la motxilla i cap al Montseny, que hi falta gent!


A quarts de 10 arribava a l'aparcament de Ferreres. Em vaig canviar de roba(i sense haver-m'ho fet a sobre) i vaig començar pujar a bon ritme per provar de recuperar el temps perdut. De seguida vaig començar a passar grups de gent que havíen matinat més que jo, però que anàven més a poc a poc. Estava content. El dia era fantàstic. La temperatura era molt agradable i la visibilitat era impresionant. Llàstima que la tardor se l'havia emportat el vent!
Tot anava segons el previst fins que vaig arribar als Esglaons de Castellets i em va tocar grimpar. Qui va dir que la morada era una via senzilla? Doncs com havia de ser la groga! La cosa cada vegada s'anava posant més complicada, fins que vaig arribar a un pas força exposat que s'havia de fer agafat a una cadena.

I allà em vaig quedar clavat. Allà em trobava jo tot sol amb el meu vertígen. Tant acollonit que no gossava donar una passa cap endavant ni cap en darrera. I per acabar-ho de rematar algú havia col.locat una placa molt mona que explicava que allà s'havia matat una noia feia uns anys. Això si que em va tranquilitzar! Molt!

Poc a poc vaig aconseguir aserenar-me. "Tranquil nen. Tu pots. Si per aquí han passat milers de persones i només s'ha matat una..." Just quan començava a plantejar-me com passar la cadena va aparèixer un dels grups que havia passat feia una estona. "Que fas per qui?" "Doncs ja veieu, admirant el paissatge i cagat de por."

Si no arriben a aparèixer crec que hores d'ara encara estaria allà agafat a un arbre i alimentant-me de fruits secs. Es van enrotllar molt, em van ajudar a creuar el pas i em van proposar continuar amb ells. I sort que vaig acceptar per que encara ens havíem de trobar un parell de passos una mica exposats i no crec que els hagués pogut fer sense la seva ajuda.

Just quan estàvem a punt d'arribar a la Collada Sesagudes, un dels perduts es va entrabancar amb el bastó i va caure uns metres muntanya avall. Per sort, tot i el cop al cap la cosa no va passar d'un bon ensurt. Un bon ensurt i un bon "chichón". Res pel que podia haver estat, però de ben segur que aquella nit no va poder dormir del costat dret.
D'aquí al cim l'únic obstacle a superar va ser el vent, que bufava tant fort que en certs punt se te'n portava i tot. Clar que gràcies a aquest vent vam poder gaudir de unes vistes es-pec-ta-cu-lars. Cap al nord el Pirineu nevat, al sudoest Montserrat, i cap al sudest fins i tot es podien intuir las torres de la Vila Olímpica. Impresionant.

No entrava al meus plans fer el Turó de l'Home, però com que hi havia molt bon rotllo vaig decidir continuar amb els perduts mentre anàvem intercambiant experiències muntanyeres. En arribar al turó ens vam trobar fins i tot un esplai de nens. El que es coneix com un ambient d'alta muntanya, vaja!

Ja de tornada, i suposo que per fer honor al nom del grup, ens vam perdre a la Fageda Gran. S'ha de dir que el vent havia fet caure totes las fulles i era força complicat distingir els camins. Vam pujar, vam baixar, vam avançar, vam retrocedir, vam preguntar a tots els que ens vam creuar, i res. No hi havia manera de trobar la punyetera Font de Briançó.

A tot això ja eran las 14h. i a mi ja se m'havia fet tard. Així que que sentint-ho molt em vaig acomiadar de mala manera i vaig buscar una dracera per arribar a l'aparcament. Per sort el meu sentit de l'orientació és bastant millor que el meu sentit de l'equilibri i després d'una hora llarga de baixada i d'un parell de caigudes per culpa de las fulles, vaig arribar a la carretera.

Em tocar caminar un parell de kilòmetres fins al cotxe, però encara vaig tenir temps de comprar un patís i de quedar com un fadrí com cal. Com deia Annibal (el del Equipo A, no pas Hannibal Lecter): "Me encanta que los planes salgan bien".
_

8 Nov 2010

Yo soy español, español, español...

Cuando todavía resuenan las voces de muchos periodistas, que tras la victoria de "la roja" en el mundial de Sudáfrica no dudaron en presentarnos a estos "chicos como un ejemplo para la juventud española", esta semana nos enteramos que "estos chicos" han decidido pagar en Sudáfica los impuestos sobre las primas que cobraron por ganar el mundial en lugar de hacerlo en ES-PA-ÑAAA. ¿Y por qué? Pues para ahorrarse 132.000€ por cabeza, aunque así la ES-PA-ÑAAA que dicen representar, y que les pagó tan suculentas primas, deje de recaudar más de 7,5 millones de euros (unos 1.250 millones de pesetas).
¡Pues nada chavales, ya sabéis! A partir de ahora nada de pagar a Hacienda !No hay nada más español que la evasión de impuestos! !Una camiseta de la selección, unos cuantos cánticos que apelen a la unidad nacional, y a defraudar que son cuatro días! La putada es que los curritos somos tan desgraciaos, que como nos descuentan los impuestos incluso antes de cobrar la nómina, ni defraudar podemos ¡Encima de pobres, honraos!
Ah! y por si fuera poco, en reconocimeinto a semejante ejemplo de "esfuerzo, sacrificio, talento, y solidaridad" se les premia con el Príncipe de Asturias del Deporte y con un reloj de 18.000€. ¡Cómo si a estos privilegiados millonarios no les llegase para comprárselo ellos mismos!
Hala, ahora ya podéis seguir cantando. Cantad, cantad malditos: ¡Yo soy espa-ñol, espa-ñol, espa-ñool!
_

Lapidario (XLI)

"Pídeme cualquier cosa. Lo que sea. Pero por favor, no me pidas que vaya a un museo"
El ilustre viajero ilustrado
_

5 Nov 2010

Benedicto, Nostradamus, Barcelona


Centúria VIII. XXVI

"De brique en marbre seront les murs reduits,
par le trou de la bête avec grandes dents,
quand les rois de l'Espagne et de Rome
se sont retrouvés en Barcelonne"

Si aquest cap de setmana un esborany de la tuneladora s'empassés d'una sola tacada el temple de la sagrada família, al papa, al rei i a totes las autoritats polítiques i eclesiàstiques catalanes m'estaria rient d'aquí al final dels meus dies. Su juru!
Idea de cartell desestimada:
(Imatge de l'enfonsament del temple de la Sagrada Família)
-Portar al papa a Barcelona: 3,3 milions d'euros.
-Llogar un balcó amb bones vistes: 800 euros.
-Veure com la tuneladora s'empassa la sagrada família, al papa, al rei i a totes las autoritats civils i eclesiàstiques del teu pais: Aixó no te preu.
-Per tota la resta M'HAS
_

29 Oct 2010

Suuns

Son canadencs (com quasi bé tot el que darrerament paga la pena) i tenen tots els números per convertir-se en el proper hype de l'escena indie. O no. Ves a saber!
_

26 Oct 2010

Lapidario (XL)

"Ets mès fals que un amic de Feisbuc..., sevillà..., i de fusta"
El compilador de nous refranys

_

21 Oct 2010

Com reconèixer a un retarded (III)



Per que va anellada per la vida.

Per que és capaç de nomenar Ministra de Sanidad a una que va anellada per la vida.

Per que vota a un retarded que ha estat capaç de nomenar Ministra de Sanidad a una que va anellada per la vida.

_

15 Oct 2010

Gold Lion

Si sentiu un mòbil amb aquesta melodia segurament soc jo. O no. O ho soc i no ho vull reconèixer. Sigui com sigui convideu-me a una cervesa per si de cas.
=

13 Oct 2010

Acudit del dia


¿En qué se parecen el rescate de los mineros chilenos y el sorteo de la lotería de navidad?

En que al gordo lo dejarán para el final.

_

12 Oct 2010

Grans Versions (IV)

Avui "Come as you are" de Nirvana

Situem-nos. Homenatge als 25 anys de periodisme musical de Joggdi Taggdà. L'artista abans conegut com "El rey del pollo frito" s'apunta al festival i decideix demostrar que encara està "al loro" marcant-se una versió dels Nirvana(sic). El resultat demostra que els vells rockers son els que no van tenir els collons de retirar-se(o morir-se) quan ja no tenien res més a dir. Digne d'un karaoke viking a las 5 de la matinada.


_

Manchester Re-United

Si teniu ganes de ganes de tornar a gaudir de la música que es feia a Manchester als 90's aquest dissabte ho podeu fer._

11 Oct 2010

L'home més despistat del mon (VIII)


L'home més despistat del mon va anar a jugar a futbol amb una bota de tacs i una altra de futbol-sala(llises). I totes dues del peu esquerra. Sort que juga tant malament que ningú ho va notar, tret del seu peu dret al final del partit.

L'home més despistat del mon va arribar a casa carregat de bosses de la compra i quan ja va acabar de col.locar-la a la nevera es va adonar de que s'havia deixat la meitat de la compre dintre de l'ascensor. Almenys aquesta vegada ningú se li va emportar.

L'home més despistat del mon va anar en bici a recollir el cotxe al taller i es va oblidar la bici. Quan va tornar al taller a buscar la bici el mecànic, no content amb haver-li soplat 500 euracos, encara s'estava partint el cul.
_

6 Oct 2010

El pla perfecte

El passat cap de setmana vam tornar a l'Aneto amb ànim de revenja. I aquesta vegada ho vam fer amb reforços. Al grup inicial dels 4 que vam fer el primer intent es van afegir 4 el.lements nous atrets per la possibilitat d'assolir el cim més alt dels Pirineus.

El pla era arribar al refu de La Renclusa abans de que es fes de nit, anar a dormir ben d'hora, aixecar-nos per començar a caminar a las 5 de la matinada, fer cim abans de las 11 i ja baixar tranquil.lament. El diumenge al matí aprofitaríem per escalar, aniríem a dinar a Benasque i cap a casa. El pla perfecte.

Pla perfecte, mis cojones! Divendres ja vam sortir tard d'Hospi i vam arribar a Benasque que ja era nit tancada, així que ens va tocar pujar al refu amb els frontals. A sobre, la gent ja estava dormint i, tot i que ens havíen assignats unes lliteres, ens vam trobar que la penya s'havia ficat on l'havia donat(la gana) i ens vam haver de buscar la vida procurant no despertar al personal, per que qui més qui menys al dia següent havia de matinar.
La nit no va ser gaire bona. Em va costar agafar la son i just quan m'estava dormint em vaig desvetllar amb una terrible sensació de fred. Vaig agafar una manta i al moment d'estendre-la ja em vaig penedir. Allò fotia una pudor com si la nit anterior l'hagués fet servir un dels rucs que hi havia a la porta del refu. Total que entre una cosa i una altra vaig dormir només 3 hores mal contades.

A las 4 ens vam aixecar, vam fer un bon esmorzar i vam agafar camí. De fet crec que vam ser els primers, tot i que de seguida es va començar a veure un reguitzell de llums que pujava pel pedregar. El A. va comentar que allò li recordava una il.luminació nadalenca però a mi em semblava mès a una processó de las ànimes. U-Uh!

De seguida vam agafar un bon ritme (potser per no creuar-nos amb las ànimes) i vam començar a guanyar alçada ràpidament. A més no feia gens de fred i fins i tot a alguns ens va començar a sobrar la roba d'abric. La veritat és que tot anava segons el pla previst. Semblava que tot tornava a rutllar.
Però just quan començava a fer-se de dia es va sentir un crit i un: Merda, nooo!!! Filldeputaaaa!!!! Quan vaig arribar a la seva alçada em vaig trobar al J. per terra agafant-se el turmell i fent gestos de dolor. S'havia tornat a esquinçar (per enèsima vegada) i allò fotia pinta de ser greu. Sort que el E. i el H. i la M. van estar ràpids, i entre que un li va posar una bossa amb neu, un altre li va envenar el turmell, i un altre li va fer empassar una pasti la inflamació no va passar a majors.

En aquell moment podíem haver optat per deixar-li allà mirant-se els corbs (a ell segur que li hagués agradat donada la seva afició al plumífers) i recollir-lo a la baixada, però al final ens vam acollonir no fos cas de que els mateixos corbs se'l menjessin i després tot fossin problemes per explicar la seva desaparició (Han sío los pajaricos!)

Així que disimulant el nostre cabreig (No passa res! Ens podia haver passat a qualsevol...) vam tornar xino-xano cap al refu més emprenyats que la Mona Chita (...Per que m'havia d'emprenyar? Per que és la segona vegada en 3 messos que vinc a l'Aneto i no podem fer cim? Em veus emprenyat? No. Doncs tranquil! Tu ara baixa al teu ritme. Ja tornarem una altra vegada. Arrrrggggg!!!!!)
Finalment vàrem trigar mès en baixar que si haguéssim fet el cim. Unes 10 hores i mitja. Sort que va fer un dia fantàstic, per que si s'arriba a girar-se el temps ho haguèssim passat força malament. Buenu, el que de ben segur ho va passar malament va ser el J. que amb el bastó (i las pastis) semblava House se'n va a la muntanya.

Ah! I per rematar la festa quan anàvem a agafar els cotxes el A. es va trobar una roda punxada. I quan provava de treure els cargols se li va trencar la clau. Vinga, que no falti de res! Total, que al final, entre una cosa i una altra, vaig arribar a casa a las tantes, fet caldu, però amb unes ganes bojes de tornar-ho a provar.

Potser no serà aquest any, potser no serà l'any vinent, però de ben segur que ho tornaré a provar. Com que em dic c.e.t.i.n.a. que ho faré! Per que si una cosa he après a la muntanya és a acceptar la derrota, però també a no donar-me mai per vençut i a portar sempre al la motxilla paper de water. No vam pujar, però ens vam cagar a l'Aneto i la mare que el va parir!
_



Penisdrive

_

30 Sep 2010

Li diuen seny quan en realitat volen dir covardia

(Un profètic arpò escrit en vísperes de la vaga)

Per si algú encara no s'ha assabentat ahir hi havia convocada una vaga general. Clar que de general va tenir poc, per que qui més qui menys va trobar una bona raó per no secundar-la: "Si és que no servirà de res", "A mi els sindicats no em representen", "No em puc permetre que em descomptin un dia de sou", "No vull tenir problemes a feina", "La lluita de classes és cosa del passat",...

Algú va dir una vegada que un país és un inconscient col.lectiu. Doncs, pel que es veu el país on vivim més aviat és un col.lectiu d'inconscients. En menys d'un segle hem passat de ser un exemple de compromís a ser un exemple de societat al.lienada. Un país d'acomodats, d'inconscients que han crescut amb la nevera plena, que no han tingut que lluitar per res, i que proven de justificar amb el seny la seva manca de rauxa.

Que l'estat us estafa? Que hi farem! Que us fan servir de pim-pam-pum electoral? Grrrr!!!. Que venen de fora i us fan la vida impossible? Calla, no siguem racistes! Que us retallen els drets laborals? Que us retallen els sous? Que us retallen las prestacions als aturats? Que us pujen l'edat de jubilació? Ara toca apretar-se el cinturó!. I passeu pàgina ràpidament no sigui que us agafi un rampell de dignitat i sentiu la temptació d'actuar en conseqüència.

Ahir una minoria vam fer vaga contra un decret llei que retalla uns drets pels que van lluitar els nostres avis i els nostres pares; contra unes mesures que ens volen fer pagar als treballadors i als petits empresaris els plats trencats d'una crisi provocada pels mateixos capitals especuladors que el govern està subvencionant (retornant així favors passats)
I que feieu la majoria mentrestant? Doncs dissimular i fer com si la cosa no anés amb vosaltres. Així que si aquesta vaga no serveix per res serà només per una única raó: per que sou una colla de covards que no teniu pebrots per sortir al carrer a defensar els vostres drets. Doncs vosaltres mateixos! Ja us ho trobareu! Potser no demà, ni demà passat, però estigueu segurs que algun dia us ho trobareu!

I quan arribi aquest dia i us adoneu de que las vostres condicions laborals son molt tercermundistes, o de que us han acomiadat per quatre duros, o de que tot i haver treballat tota la vida us queda una pensió de merda, recordeu-vos d'això que ara us dic: On estaveu el 29 de setembre de 2010, fills de puta? Treballant? Doncs ara que us donin pel cul, esquirols de merda!

_

29 Sep 2010

Lapidario (XXXIX)

"No pot tenir consciència de classe qui ni tant sols te consciència"
L'últim proletari
_

24 Sep 2010

Escalfant la tardor


Ep, no comenceu encara a hivernar! Que després de la Mercé encara hi ha música.
_

16 Sep 2010

Mondo garrulo (III)

(Escoltat al càmera-café del meu curro)



Él: "¿Te has cortao el pelo?"

Ella: "Ehhh, no...."

Él: "Pues te lo has limpaio..."


Si el que el paio volia era fer-li un compliment el va clavar.

Et felicito, fill! Ets el Cary Grant del segle XXI!
_

9 Aug 2010

Qui mi droga?

Ara ja ho tinc clar. És una empresa i està ben a prop de casa meva.
_

5 Aug 2010

4 Aug 2010

Progressivitat

Això és el que entén la direcció de AMB per progressivitat.
Podria dir moltes coses sobre el tema, però ni puc, ni cal.
_

27 Jul 2010

Logotomia (XXVII)

Dels creadors del Laser-Disk, el Beta-max, i el MiniDisc arriba
_

24 Jul 2010

Grans versions (III)

Avui, Marl Knopfler
(amb perdó de La Cullerada i de 7m76)

Aprofito que el puto Mark Knopfler s'ha arrossegat aquesta setmana per Badalona per dedicar-li un arpó per tots els anys que porta maxacant-me amb la seva música per gent gran. Sincerament, per molt be que toqui la guitarra m'és molt difícil entendre l'èxit d'u
n paio que repeteix "ad nauseam" tots els clixés del country-rock, que canta com Dylan(malament), i que a sobre plagia descaradament a J.J. Cale.

La seva banda, els putos Dire Straits, passaran a l'historia del rock com... Que collons han de passar a l'història! Passaran sense pena ni gloria. Quan d'aquí a quatre dies desapareguin las emissores de ràdio convencional que estan obligades a promocionar els seus discos, i tothom consumeixi continguts via internet, qui collons perdrà el seu temps escoltant a Mark Knopfler?

Diuen que el nivell d'un artista es pot mesurar per la seva capacitat d'influenciar a las següents generacions. Algú em pot dir el nom d'un sol músic que hagi estat influenciat pel puto Mark Knopfler? Penseu, penseu,... Cap? Cap ni un?

Doncs encara que sembli increïble jo n'he trobat un: Rene Guyline. Des d'aquí profito per recomanar-ho a tots els fans de Mark Knopfler. Segur que els hi encantarà! A partir d'ara quan sentin alguna cançó del Mark Knopfler que pensin que podia haver estat composada per un paio tant cutre com aquest. I que ells podrien ser alguns dels que surten a ballar al ritme de la seva guitarra.

Death to the false metal!
_

23 Jul 2010

Tot està il.luminat

Com tothom amb una mica de criteri sap és a partir de la mitjanit que la televisió ofereix la cara més esperpèntica: pel.lícules de països per desenvolupar, reemissions de sèries casposes, concursos per mongers, teletenda de productes impossibles, tarotistes de dubtosa fiabilitat , tràfic de drogues camuflat de secció de contactes amb fons de soft-porn,... Autèntica Tele verité.

Tot i que de vegades, enmig d'aquesta mostra de cultura escombreries, se'ls hi cola alguna peli que veritablement paga la pena. Com els hi va passar dimarts passat als programadors de la 2. Es coneix que els titulars estaven de vacances i el becari de torn es va equivocar i va programar Everything Is Illuminated

La història és absolutament delirant. Un jueu americà viatja a Ucraïna per conèixer el poble on va viure el seu avi. Per arribar-hi contracta els serveis d'un traductor, que resulta ser un ballarí de break-dance flipat amb tot el que faci olor a USA, i d'un xòfer, que resulta ser l'avi del traductor, un iaio que vol fer creure a tothom que està cec i que es fa acompanyar d'un fals gos pigall. I tot amb una banda sonora espectacular.


Molt i molt divertida. Fins que deixa de ser-ho. Com la vida mateixa.
_

20 Jul 2010

Orientación

Volvía yo tranquilamente hacia mi casa, cuando de repente, una furgoneta se abalanzó sobre la acera y frenó bruscamente justo a mi lado. Sin darme tiempo a recuperarme del susto el conductor, un payopony visiblemente borracho, bajó el cristal de la puerta del copiloto y se me preguntó: "Perdona, ¿para ir a la Ronda de Dal?"

En una situación normal mi primera reacción hubiera sido responderle: "¿La Ronda de Dalt, hijodeputa? ¿Aprende primero a conducir y luego pregunta!" Pero en lugar de eso , y supongo que todavía afectado por el shock, comencé a indicarle la mejor manera de llegar a la Ronda.

A media explicación el tipo me corta y me dice que no quiere ir a la Ronda de Dalt, que en realidad va a casa de un amigo que vive en Hospitalet junto a la entrada de la Ronda. "Ehm... Perdona pero la entrada más cercana a la Ronda de Dalt está en Cornellà. ¿Tu colega vive en Cornellà?".

El tipo se empezó a enredar en explicaciones cada vez más complejas hasta que al final me soltó que su colega vivía en "la calle de las chicas". "¿La calle de las chicas?" "Sí, una calle que hay muuuchas chicas" me dijo con una mirada que pretendía ser cómplice. Dudé un segundo hasta que caí en la cuenta de que chicas era la manera sútil que el payopony tenía de referirse a las putas. Encima de borracho, putero.

Ahora sí que, ya recuperado del susto inicial, reaccioné, y muy amablemente, con una mirada que pretendía ser tan cómplice como la suya, le envié a una calle cercana al Camp Nou donde le aseguré que encontraría un montón de chicas simpáticas dispuestas a satisfacer todas sus necesidades. Y para allá que se fue el borracho putero.

Me gustaría pensar que mis indicaciones le sirvieron para que aquella noche alguna de esas chicas le dejase el culo como un bostezo y de paso, le retirase de la circulación una buena temporada. Así seguro que la próxima vez sabrá orientarse, aunque sea sexualmente.

Todos los personajes y los hechos aquí descritos son reales. Cualquier parecido con la ficción sería puro plagio. Y no está el horno como para pleitear con la $GAE.
_

15 Jul 2010

Fins als grampons

Aquest passat cap de setmana, aprofitant que mitja Catalunya havia quedat al centre de Barcelona per escridassar al TC(al Telenotícies Catalunya no, burru!), quatre antipatriotes vam decidir marxar cap a Benasque amb l'intenció de pujar l'Aneto i no prendre mal. I ho vam aconseguir. No prendre mal vull dir.

En principi havíem de marxar divendres directament des de la feina, però com que a l'E li va caure un Unavoidable Brown el vam haver d'esperar fins que es va poder desempallegar. Tot i això vam aconseguir arribar de dia al càmping de Senarta i plantar las dues tendes, la de luxe de l'A i l'H, amb matalàs inflable i tot, i la del xinos de l'E i jo, que per no portar no portàvem ni una puta esterilla. Sort que haviem de dormir poc!

La idea era pujar pel refugi de Corones, una ruta més dura que la normal, però molt menys concorreguda. La putada va ser que, com que a l'estiu no es pot pujar en cotxe, ens va tocar llevar-nos a las 4:30 de la matinada per agafar el primer bus i estalviar-nos els 10 km de pista fins al refu.

Tot i que aquesta hora era nit fosca ens vam trobar una cua de més de 15 persones. Uh, uh! Perill!. A un quart de 6 va aparèixer l'autocar i, Oh sorpresa! va passar de llarg deixant-nos amb cara de tontus al mig d'un núvol de pols. I ara que? Passaria un altre bus o ens tocaria fer els 10 km de pista?

Just quan tothom començava a posar-se nerviós va arribar un segon autocar. Uéeee!!! La gent Va començar a pujar ordenadament fins que el xòfer va dir que els 8 últims ens hauríem d'esperar al següent bus. Això significava 2 hores plantats allà i sense garantia de que hi haguèssin places. Per sort, després de estar una bona estona fent-li penetes, al final el xòfer es va enrotllar i ens va deixar anar de peu al passadís.
La pista era força estreta i l'autocar es balanceja perillosament molt a prop d'un enorme precipici del que no es veia el final. En un d'aquestes sacsejades vaig perdre l'equilibri i vaig tornar a cardar-me l'espatlla dreta. Ja se sap que la muntanya mai regala res; que si pretens pujar al pic més alt dels Pirineus per la vessant més dura hauràs d'afegir un plus de dificultat; i que si a més el dia d'abans has currat, has conduit 5 hores i has dormit poc i malament et tocarà patir de valent; però si a sobre et cardes l'espatlla la cosa prometia ser épica.

De seguida la pujada se'm va fer molt dura. Per culpa de la fissura de costella i de la caiguda amb la bici portava quasi bé dos mesos sense fer res i no estava gaire en forma. Tot i això vaig arribar al començament de la neu amb més ànims que cansament. Ara tocava posar-se els grampons i atacar el tram final de l'ascensió. Doncs no. Resulta que la dependenta de la tenda on havia llogat el material, fent servir els seu criteri random, m'havia donat uns grampons normals i dos automàtics. Amb la puta mala sort que al comprovar el material vaig mirar només els grampons normals i vaig confiar en que els altres dos serien iguals. Meeeccc!!! Errada!

O sigui que allà estàvem, a 2.800m. d'altitud, després de 5 hores de cotxe, despés d'haver dormit a terra, d'aixecar-nos a quarts de 4, d'haver-me tornat a cardar l'espatlla, d'haver superat 1000m. de desnivell carregats amb tot l'equip, i ara per culpa d'una dependenta empanada no podíem atacar el darrer tram de l'ascensió. La mare que...!!!!

Després de maleir mil vegades a la dependenta i a tots els seus avantpassats ens vam fer a la idea de que no faríem cim i que el millor que podíem fer era aprofitar que feia un dia espectacular per celebrar l'aniversari de l'E com es mereixia, amb un bon pastís. I pel que es veu li va fer molta il.lusió. Encara que començo a pensar que tenim una més que sospitosa fixació amb las representacions fàl.liques. L'H(no em refereixo al suburbi del Barcelonès), que és un flipat de "El último superviviente", ens volia convèncer de banyar-nos al Ibon Coronas. Com que no ens vam deixar enganyar al final es va haver de banyar sol. Va ser un bany curt, però intens. Es va llençar amb decisió i va sortir de l'aigua més decidit encara i colorat com una gamba de Palamós. El descens no va ser gaire més senzill que la pujada. El pendent és tant pronunciat que al final las cames et fant figa i el que no pateix de genolls acaba patint de turmells. I tothom acaba amb els quàdriceps rebentats. Per sort vam arribar amb prou temps com per agafar el bus de tornada i estalviar-nos la pista de baixada.

Entre el mal d'espatlla i el llit dur vaig dormir com el cul. Cada poc m'havia de girar per que la meva esquena no suportava molt de temps la mateixa postura. Va ser una nit de merda. El que no acabo d'entendre és com no vaig sentir el merdé que van provocar uns gilipolles que van arribar de nit al càmping i no se'ls va acudir altre cosa que plantar la tenda al bel mig del camí. Potser per assegurar-se de que el bus s'aturés. I sort que es va aturar, si no se'ls hagués emportat pel davant

Al dia següent, mentre recollien els trastus ens vam comprometre a tornar al setembre, ben equipats, per provar d'acabar la feina. I des d'aquí jo em comprometo a que, si finalment assolim el cim, jo em banyaré a l'Ibon Coronas com que em dic c.e.t.i.n.a.

Ah, i com que la cosa va de natura us deixo amb l'enllaç d'un vídeo d'animals que uneix de manera genial dos conceptes com zoofilia i violació. Apa gaudiu!

_