1 Jan 2010

De tradicions i sorpreses

(O l'home que va sortir de festa i va acabar pujant una muntanya)
Aquest any, tot i la crisi dels collons hem tornat a organitzar el tradicional sopar de nadal de l'empresa. Bé, de l'empresa no. De la gent de l'empresa que ens ajuntem, organitzem un sopar i ens ho paguem de la nostra butxaca. Ep, que no vull dir que l'empresa no s'estiri, no. El que passa és aqui la tradició és portar un càtering el 24 al migdia. Molt bó per cert! I (Nota: Aquest blog el llegeixen al meu curro)

Com mana la tradició, jo vaig tornar a arribar tard. Primer va ser una fuita d'aigua de la caldera de gas, que em va tenir una bona estona recollint aigua bruta del terra de la cuina. I després l'aventura de provar d'aparcar un divendres a la nit al Poblenou. Després de voltes i més voltes al barri vaig començar a tirar muntanya amunt, i pujant, pujant vaig acabar aparcant a Miramar. Si ja em vaig cansar només de baixar la pujada amb tota la merda prometia

Aquest any vam llogar un local amb nom de moviment d'alliberament kenià i nosaltres mateixos ens vam encarregar del menjar. La idea era que cadascú portés jalar com per quatre i així tothom podria tastar una mica de tot. El problema va ser que ens vam ajuntar amb el triple de teca de la que pot menjar un grup d'ésser humans normals que no pateixen cap mena de trastorn alimentari, i clar, va sobrar la tira.

De la beguda s'encarregava el local: barra lliure de ví, cava i "còctel de la casa". Jo com que no em refio gaire dels còctels sospitosos vaig optar pel vi negre i vaig passar de fer cap mena de barreja. Que em conec i després acabo com acabo.

S'ha de reconèixer que el personal s'ho va currar. Truites, empanades, ensalades, montadets, torta del casar, patés i tota mena de pastissos. Menció especial per la empanada de morcilla i pera, pel arrós amb pollastre al curry i pel granissat de pinya amb vodka. I pel meu tiramisú, que collons!Com ja és tradicional amb els calers que en van sobrar es va organitzar un sorteig i com també és tradicional las afortunades van ser noies. A la Mery li va tocar el lot d'ampolles de vi i a la Silvia el lot ibèric. Això ja comença a fer pudor! De fet es van arribar a sentir veus de: Volem paritat a las rifes de nadal! Que en pensarà d'això la Bibiana?

Mica en mica la gent s'anava animant. Rubén va treure el seu repertori de trucs de màgia mentre algú demanava si hi havia karaoke. Amb els gin-tonics van arribar las converses surrealistes: la sensació que produeix estar-se rentant-te las dents al lavabo de l'empresa i que algú surti de cagar i deixi la porta oberta (hummm!!!)..., si Adam Sandler és sinònim de cinema de qualitat (s/c), o si una bala dispara al aire, en caure, pot matar a algú. Mala cosa això de barrejar alcohol i enginyers.

Al final mentre ens escombraven del local, gots de plàstic en mà, van decidir que la millor opció per evitar la dispersió massiva del personal era anar a un local que està a prop amb nom de missió espacial en blanc i negre. Quina gran el.lecció!.

Ens vam trobar amb una sorprenent sessió de indie, soul i garatge que immediatament va aconseguir que tothom ballesim com si estiguessim poseits o borratxos (o totes dues coses alhora). Fins i tot l'Iggy Pop(bé, un que se li sembla) es va apuntar a la festa.

Sorprenent també va ser l'aparició d'un doble d'en Gus ballant just al costat nostre. Tant sorprenent com la desaparició del meu darrer gin-tonic. Una visita ràpida al bany i el monstre dels gintonics va aprofitar per empassar-se'l en un parell de glops: Gin-to-nic, Gin-to-nic, Gin-to-nic,... La mare que el va parir!Cap allà a las 6, i per evitar que m'escombressin per segona vegada en una nit, em vaig despedir dels que van aguantar fins al final i vaig enfilar muntanya amunt amb la satisfacció de la festa ben feta. Mentre pujava i pujava i pujava Montjuich anava maleint al puto cotxe i em prometia a mi mateix que no el tornaria a agafar la propera vegada que anés de festa: nono-no-nonno-nonó-nonono-nono...

Nota: Ja se que arribo amb 10 dies de retard, però es que se m'acumulen las resaques, collons!
Me'n vaig a emborratxar que tinc dinar d'any nou. O era deu?
_