15 Jul 2010

Fins als grampons

Aquest passat cap de setmana, aprofitant que mitja Catalunya havia quedat al centre de Barcelona per escridassar al TC(al Telenotícies Catalunya no, burru!), quatre antipatriotes vam decidir marxar cap a Benasque amb l'intenció de pujar l'Aneto i no prendre mal. I ho vam aconseguir. No prendre mal vull dir.

En principi havíem de marxar divendres directament des de la feina, però com que a l'E li va caure un Unavoidable Brown el vam haver d'esperar fins que es va poder desempallegar. Tot i això vam aconseguir arribar de dia al càmping de Senarta i plantar las dues tendes, la de luxe de l'A i l'H, amb matalàs inflable i tot, i la del xinos de l'E i jo, que per no portar no portàvem ni una puta esterilla. Sort que haviem de dormir poc!

La idea era pujar pel refugi de Corones, una ruta més dura que la normal, però molt menys concorreguda. La putada va ser que, com que a l'estiu no es pot pujar en cotxe, ens va tocar llevar-nos a las 4:30 de la matinada per agafar el primer bus i estalviar-nos els 10 km de pista fins al refu.

Tot i que aquesta hora era nit fosca ens vam trobar una cua de més de 15 persones. Uh, uh! Perill!. A un quart de 6 va aparèixer l'autocar i, Oh sorpresa! va passar de llarg deixant-nos amb cara de tontus al mig d'un núvol de pols. I ara que? Passaria un altre bus o ens tocaria fer els 10 km de pista?

Just quan tothom començava a posar-se nerviós va arribar un segon autocar. Uéeee!!! La gent Va començar a pujar ordenadament fins que el xòfer va dir que els 8 últims ens hauríem d'esperar al següent bus. Això significava 2 hores plantats allà i sense garantia de que hi haguèssin places. Per sort, després de estar una bona estona fent-li penetes, al final el xòfer es va enrotllar i ens va deixar anar de peu al passadís.
La pista era força estreta i l'autocar es balanceja perillosament molt a prop d'un enorme precipici del que no es veia el final. En un d'aquestes sacsejades vaig perdre l'equilibri i vaig tornar a cardar-me l'espatlla dreta. Ja se sap que la muntanya mai regala res; que si pretens pujar al pic més alt dels Pirineus per la vessant més dura hauràs d'afegir un plus de dificultat; i que si a més el dia d'abans has currat, has conduit 5 hores i has dormit poc i malament et tocarà patir de valent; però si a sobre et cardes l'espatlla la cosa prometia ser épica.

De seguida la pujada se'm va fer molt dura. Per culpa de la fissura de costella i de la caiguda amb la bici portava quasi bé dos mesos sense fer res i no estava gaire en forma. Tot i això vaig arribar al començament de la neu amb més ànims que cansament. Ara tocava posar-se els grampons i atacar el tram final de l'ascensió. Doncs no. Resulta que la dependenta de la tenda on havia llogat el material, fent servir els seu criteri random, m'havia donat uns grampons normals i dos automàtics. Amb la puta mala sort que al comprovar el material vaig mirar només els grampons normals i vaig confiar en que els altres dos serien iguals. Meeeccc!!! Errada!

O sigui que allà estàvem, a 2.800m. d'altitud, després de 5 hores de cotxe, despés d'haver dormit a terra, d'aixecar-nos a quarts de 4, d'haver-me tornat a cardar l'espatlla, d'haver superat 1000m. de desnivell carregats amb tot l'equip, i ara per culpa d'una dependenta empanada no podíem atacar el darrer tram de l'ascensió. La mare que...!!!!

Després de maleir mil vegades a la dependenta i a tots els seus avantpassats ens vam fer a la idea de que no faríem cim i que el millor que podíem fer era aprofitar que feia un dia espectacular per celebrar l'aniversari de l'E com es mereixia, amb un bon pastís. I pel que es veu li va fer molta il.lusió. Encara que començo a pensar que tenim una més que sospitosa fixació amb las representacions fàl.liques. L'H(no em refereixo al suburbi del Barcelonès), que és un flipat de "El último superviviente", ens volia convèncer de banyar-nos al Ibon Coronas. Com que no ens vam deixar enganyar al final es va haver de banyar sol. Va ser un bany curt, però intens. Es va llençar amb decisió i va sortir de l'aigua més decidit encara i colorat com una gamba de Palamós. El descens no va ser gaire més senzill que la pujada. El pendent és tant pronunciat que al final las cames et fant figa i el que no pateix de genolls acaba patint de turmells. I tothom acaba amb els quàdriceps rebentats. Per sort vam arribar amb prou temps com per agafar el bus de tornada i estalviar-nos la pista de baixada.

Entre el mal d'espatlla i el llit dur vaig dormir com el cul. Cada poc m'havia de girar per que la meva esquena no suportava molt de temps la mateixa postura. Va ser una nit de merda. El que no acabo d'entendre és com no vaig sentir el merdé que van provocar uns gilipolles que van arribar de nit al càmping i no se'ls va acudir altre cosa que plantar la tenda al bel mig del camí. Potser per assegurar-se de que el bus s'aturés. I sort que es va aturar, si no se'ls hagués emportat pel davant

Al dia següent, mentre recollien els trastus ens vam comprometre a tornar al setembre, ben equipats, per provar d'acabar la feina. I des d'aquí jo em comprometo a que, si finalment assolim el cim, jo em banyaré a l'Ibon Coronas com que em dic c.e.t.i.n.a.

Ah, i com que la cosa va de natura us deixo amb l'enllaç d'un vídeo d'animals que uneix de manera genial dos conceptes com zoofilia i violació. Apa gaudiu!

_