El passat cap de setmana vam tornar a l'Aneto amb ànim de revenja. I aquesta vegada ho vam fer amb reforços. Al grup inicial dels 4 que vam fer el primer intent es van afegir 4 el.lements nous atrets per la possibilitat d'assolir el cim més alt dels Pirineus.
El pla era arribar al refu de La Renclusa abans de que es fes de nit, anar a dormir ben d'hora, aixecar-nos per començar a caminar a las 5 de la matinada, fer cim abans de las 11 i ja baixar tranquil.lament. El diumenge al matí aprofitaríem per escalar, aniríem a dinar a Benasque i cap a casa. El pla perfecte.
Pla perfecte, mis cojones! Divendres ja vam sortir tard d'Hospi i vam arribar a Benasque que ja era nit tancada, així que ens va tocar pujar al refu amb els frontals. A sobre, la gent ja estava dormint i, tot i que ens havíen assignats unes lliteres, ens vam trobar que la penya s'havia ficat on l'havia donat(la gana) i ens vam haver de buscar la vida procurant no despertar al personal, per que qui més qui menys al dia següent havia de matinar.
La nit no va ser gaire bona. Em va costar agafar la son i just quan m'estava dormint em vaig desvetllar amb una terrible sensació de fred. Vaig agafar una manta i al moment d'estendre-la ja em vaig penedir. Allò fotia una pudor com si la nit anterior l'hagués fet servir un dels rucs que hi havia a la porta del refu. Total que entre una cosa i una altra vaig dormir només 3 hores mal contades.A las 4 ens vam aixecar, vam fer un bon esmorzar i vam agafar camí. De fet crec que vam ser els primers, tot i que de seguida es va començar a veure un reguitzell de llums que pujava pel pedregar. El A. va comentar que allò li recordava una il.luminació nadalenca però a mi em semblava mès a una processó de las ànimes. U-Uh!
De seguida vam agafar un bon ritme (potser per no creuar-nos amb las ànimes) i vam començar a guanyar alçada ràpidament. A més no feia gens de fred i fins i tot a alguns ens va començar a sobrar la roba d'abric. La veritat és que tot anava segons el pla previst. Semblava que tot tornava a rutllar.
Però just quan començava a fer-se de dia es va sentir un crit i un: Merda, nooo!!! Filldeputaaaa!!!! Quan vaig arribar a la seva alçada em vaig trobar al J. per terra agafant-se el turmell i fent gestos de dolor. S'havia tornat a esquinçar (per enèsima vegada) i allò fotia pinta de ser greu. Sort que el E. i el H. i la M. van estar ràpids, i entre que un li va posar una bossa amb neu, un altre li va envenar el turmell, i un altre li va fer empassar una pasti la inflamació no va passar a majors.
En aquell moment podíem haver optat per deixar-li allà mirant-se els corbs (a ell segur que li hagués agradat donada la seva afició al plumífers) i recollir-lo a la baixada, però al final ens vam acollonir no fos cas de que els mateixos corbs se'l menjessin i després tot fossin problemes per explicar la seva desaparició (Han sío los pajaricos!)
Així que disimulant el nostre cabreig (No passa res! Ens podia haver passat a qualsevol...) vam tornar xino-xano cap al refu més emprenyats que la Mona Chita (...Per que m'havia d'emprenyar? Per que és la segona vegada en 3 messos que vinc a l'Aneto i no podem fer cim? Em veus emprenyat? No. Doncs tranquil! Tu ara baixa al teu ritme. Ja tornarem una altra vegada. Arrrrggggg!!!!!)
Finalment vàrem trigar mès en baixar que si haguéssim fet el cim. Unes 10 hores i mitja. Sort que va fer un dia fantàstic, per que si s'arriba a girar-se el temps ho haguèssim passat força malament. Buenu, el que de ben segur ho va passar malament va ser el J. que amb el bastó (i las pastis) semblava House se'n va a la muntanya.
Ah! I per rematar la festa quan anàvem a agafar els cotxes el A. es va trobar una roda punxada. I quan provava de treure els cargols se li va trencar la clau. Vinga, que no falti de res! Total, que al final, entre una cosa i una altra, vaig arribar a casa a las tantes, fet caldu, però amb unes ganes bojes de tornar-ho a provar.
Potser no serà aquest any, potser no serà l'any vinent, però de ben segur que ho tornaré a provar. Com que em dic c.e.t.i.n.a. que ho faré! Per que si una cosa he après a la muntanya és a acceptar la derrota, però també a no donar-me mai per vençut i a portar sempre al la motxilla paper de water. No vam pujar, però ens vam cagar a l'Aneto i la mare que el va parir!
6 comments:
ya sabes la máxima que siempre me acompaña...y que de ahora en adelante te puedo prestar, sin miedo al copirrait ese de los cojones que un tal Eduardo Bautista (más conocido por su nombre de pirata -Teddy-), quiere hacernos cobrar....o sea....DIOS APRIETA, PERO AFIXIA.
Ara sí que m'has sorprés :)
Endavant CETINA, endavant! tu pots!
Que pena que només tingui paraules en castellà...
Me excuso.
¿No dicen que a la tercera va la vencida, C.E.T.I.N.A.? Pues eso, que seguro que si lo intentáis una vez más la cosa os sale redonda. Y si no a la cuarta, o a la quinta... El caso es no cejar en el empeño.
Y de todos modos, toda mi admiración por vosotros. Un reto así no me lo planteaba yo ni aunque me pagaran. ¡Con lo bien que se está en casa caletito! :P
Un beso!
bueno,mal dia si,pero quedate con lo bueno,aunque poco supongo que ver ese maravilloso amanecer que se intuye en una de las fotos,ya valio de algo el viaje,saludos.pd.mi domingo fue mas tranquilo,pero tendrias que habernos visto el careto cuando despues de un partidito de tenis,entramos al bar y nos sueltan que se les a acabado la cerveza arghhhhhhhhhhhhhhh.....nos caguemos en to,pero bueno por suerte no estabamos subiendo el aneto y a poca distancia habia un monton de bares con cerveza jejejejejejeje.........es que el bar del pabellon nos pilla tan cerca ...y la camarera esta tan buena ,que jode que no tengan cerveza jajajajajaja................y a nuestra edad ,entre babear mirando a la camarera o beber cerveza.........pues eso nos quedamos con la cerveza
Miquel, yo te regalo la de "Cuando Dios aprieta, aprieta de cojones"
Candela, tu que segueixes el meu blog t'has sorprés? No és la primera vegada que vaig a la muntanya... A veure si resulta que tu seràs la dona més despistada dels blogs!
Amanita, cualquier idioma es bueno. Hayq uien me ha dejado hasta mensajes en chino. Para venderme viagra, pero en chino.
Antígona, a cabezón a mí no me gana nadie. Da por hecho que lo conseguiré. Cueste lo que cueste. Y es verdad que en els sofá con una manta se estámuy agustito, pero ver amanecer desde lo alto de una montaña es algo que no se puede explicar. Hay que vivirlo. Un beso
pericogranollers, lo mejor del deporte siempre es el post-deporte. Las cerveza, comentar la jugada, echarse unas risas,... Dehecho el deporte es la excusa para lo que viene despues.
Post a Comment