Apunyalant la muntanya

(Un arpó que arriba amb 10 díes de retard)
Una de las poques coses divertides que té haver de matinar un dissabte per anar a la muntanya és sortir de casa i trobar-te la desfilada dels zombies que tornen de festa. I si a sobre és carnestoltes la cosa guanya molt. És com veure una barreja d'Avatar i Callejeros.

Només sortir de casa em vaig topar amb uns que anaven disfressats control d'alcoholèmia. "Nas noches" (el paio anava tant ben disfressat de mosso que fins i tot parlava en castellano) "Bon diaaa" Com que el mosso em va posar una cara una mica estranya vaig afegir amb el meu millor somriure: "És que jo m'acabo de llevar". "¿Tiene algún problema en someterse al control de alcoholemia?" "Jo? Cap, m'acabo de llevar i l'únic que m'he pres és un Cola-Cao!" El paio disfressat de mosso em va mirar de dalt a baix, va fer una ullada a dintre del cotxe i de mala gana em va dir: "Va, tira!"

-3ºC i el pobre Gus pelant-se de fred a la Vila Olímpica. Just quan estava a punt de recollir-lo va aparèixer una furgo amb més paios disfressats de mossos. Coguntot, una altra vegada no! Per sort van passar de nosaltres. Es veu que si vas disfressat de muntanyer no fas pinta de politoxicòman. M'ho apunto per la propera vegada que agafi un pet.

Doncs encara ens vam topar amb altres disfressats a l'alçada de Mollet! La sort que vam tenir és que se'ls hi avia acumulat feina i tampoc ens van aturar. A partir d'aquí ja vam poder circular tranquilament i vam aconseguir arribar a Camprodon a l'hora(06:30 zulú). De seguida van arriba l'Emili i el Jac. I poc després l'Itzel i l'Oriol. Tots disfressats de muntanyers. Algú va proposar anar a fer un cafè i pujar només amb dos cotxes. Després d'un estrany recorregut turístic "Camprodon-Setcases la nuit" al final vam acabar pujant amb els tres cotxes i sense prendre cafè(?) Vam arribar a Valter just quan sortia el sol, amb una temperatura de -13ºC!!!. Jo abans de sortir del cotxe ja tenia las mans congelades. De fet vaig aconseguir cordar-me las botes, però no vaig ser capaç de posar-me tot sol las polaines. Fins que no em vaig posar els guants i va passar una bona estona no vaig recuperar la sensibilitat als dits. Brrrrrr!!!

Vam començar a pujar cap al refu i ens vam trobar que la ventada del dia anterior havia acumulat moltíssima neu als tàlvegs i això ens complicava molt la marxa. Especialment als pesos creuers del grup que ens anàvem enfonsant a cada passa fins a la cintura. Total, que el que havien d'haver estat 15' es van convertir en tres quarts d'hora ben bons.
Vam arribar al refu ben escalfadets, tant que ens vam haver de treure un munt de roba. La part positiva de tot això va ser que, com que el vent s'havia emportat la neu cap als tàlvegs(com m'agrada aquesta paraula) el perill d'allaus havia pràcticament desaparegut. Tot i això vam buscar una via a la cara nord del Gra de Fajol(2708m) que semblés prou segura, ja que ni l'Itzel ni jo havíem escalat mai amb grampons i piolets.

De seguida tots dos vam comprovar que allò no seria senzill. Primer per la nostra manca de tècnica, i després pel fet de no portar botes rígides. La suma d'aquests dos factors ens provocava un sobresforç que va derivar en sobrecàrregues als bessons. Per acabar-ho de rematar a mi em va agafar una rampa bestial als dits del peu esquerra que feia que cada vegada que havia de clavar el grampó veiés les estrelles. I només estàvem a la meitat de la via! Per si això no fos prou el temps se'ns va girar i va començar a nevar. Merda, merda, merda! Havíem d'arribar a dalt el més aviat possible per que el dia s'estava posant molt negre. No va quedar una altra que tirar del clàssic "pit i collons" per arribar a dalt quan abans millor. En paraules de l'Emili en lloc d'escalar semblava que volguèssim apunyalar la muntanya, de la mala llet amb la que clavàvem els piolets.

A dalt del cim ja feia estona que ens esperava l'Oriol, que va tenir temps d'esquiar-se tot Vallter mentre nosaltres pujavem. Vam fer un most a base de fruits secs, xocolata, té calent i Mascaró (si, si Mascaró i del bó), ens vam fer quatre fotos i vam escapar ràpid per que el temps no acompanyava. A més el Jac estava una mica tocat per culpa mal d'alçada així que el millor que podíem fer era baixar quan abans millor.
Evidentment el que millor s'ho va passar al descens va ser l'Oriol, que portava esquis i no va haver de patir una altra vegada las acumulacions de neu. Per la resta cada passa era una lluita, quan no t'enfonsaves, relliscaves, quan no, queies... Fins que, just al passar pel davant del refu, en una gran demostració de coordinació, quatre vam caure a la mateixa placa de gel. Tot un pòker d'hòsties . El premi a la caiguda més ridícula va ser per mi, que vaig provar de frenar-me amb el piolet i l'únic que vaig aconseguir va ser anar lliscant lentament pel gel fins que em va aturar la neu. Penòs!

Quan finalment vam arribar als cotxes feia tant de fred que vaig haver d'escalfar la pila del comandament a distància per poder obrir-lo. Sort que ja em coneixia el truc d'alguna altra excursió. Ara si que, per fí, vam poder prendre alguna cosa a Camprodon i fins i tot comprar souvenirs. I una vegada recuperats, els més aventurers ja van començar a organitzar la pròxima sortida: Límit 3000. Que no ens passi res!
_