PS20100527

(Un arpò amb 1 mes de retard, i que?)

Aquest any he enganxat el Primavera Sound amb tantes ganes que encara l'estic paint. El cartell era tant potent que calia estudiar els horaris amb cura, muntar un full de ruta diari detallat, i tenir clar que, tot i això, m'acabaria perdent molts grups interessants. Tot i això ja em dono per satistef.
Dijous vaig arribar d'hora per estalviar-me las cues amb el tema de la pulsereta i els tickets de begudes. Vaig tenir sort i la cosa va anar prou ràpida. En 20 minuts ja estava dintre, amb una cervesa a la mà i disfrutant dels Sic Alps, un trio de rock contundent que van soposar un gran tret de sortida del festival.

De seguida va ser el torn dels The Wave Pictures, que van haver de lluitar amb un sol rasant de cara i amb el soroll que es colava de l'altre escenari. (fins i tot el cantant va fer broma sobre si els Mötley Crüe havien vingut al festival) Tot i això van fer un gran concert amb un parell de moments "gallina de piel".

Com que tenia un forat entre concert i concert vaig aprofitar per anar a la fira discogràfica tot i que no pensava comprar res. Anava jo absolutament empanat quan de cop em vaig trobar de front als Yo la Tengo. Collons, els Yo la Tengo! Collons, els Yo la Tengo i un càmera que els estava filmant i jo al bel mig! Je,je,je... Sort que el paio s'ho va prendre bé.

Mentre em disculpava tant bé com em va permetre "mi poquito de inglé" vaig sortir corrent a veure als Titus Andronicus, un grup que encara que son de New Jersey, per las sevas melodies i per la manera de ficar la veu del cantant semblen irlandesos. Van fer un bolo intens, plé de força i sobretot de ganes d'agradar. Sens dubte una de las sorpresas del festival.

La pluja, que havia estat amenaçant tota la tarda va aparèixer just quan The XX sortien a l'escenari. Tenia moltes ganes de veure'ls però, no se si va ser per la pluja, per que hi havia massa gent, o simplement per que l'escenari els venia gran, tret d'un parell de cançons, em van avorrir força. I la cosa no va millorar amb els Superchunk, unes velles glòries del grunge amb un repertori tant plà que convidava a marxar a menjar alguna cosa per agafar forces.

Per sort que just després tocaven els Cocodriles i la cosa va remontar. Aquests si que van fer una gran actuació. Tenen un cantant que es menja l'escenari, un munt de bones cançons, i sobretot saben defensar-las en directe. Entre els millors d'aquest any. Atents a aquest grup per que promet i molt.

Llàstima que després de tota pujada sempré ve una baixada i els Mission of Burma, un grup que m'havien dit que eran la bomba en directe, van se una baixada, i de las bones. Aquests van venir a complir i prou.

No pas com els caps de cartell, els Pavement, que aquest si que van demostrar que la seva reunió no ha estat motivada només pels calers. Gràcies a un gran repertori, a la seva qualitat com a músics i a las ganes que li van posar em vaig perdre als Apse. Una altra vegada serà, però no tots els dies es pot veure a un grup que és història viva del rock.

Tot i que no m'agraden vaig provar de fer temps amb els Fuck Buttons fins a l'hora que començaven els Delorean. Impossible. Ja portava 8 hores de festival i havia de currar al dia següent. Calia reservar forces per divendres que també feia pinta que seria un dia força llaaaarg!!!

_