Guardiola, ets un hipòcrita!

L'altre dia, mentre revisava el Reader (jo és que passo de les "notícies d'actualitat"), em vaig topar amb una imatge realment inquietant: l'entrenador del millor equip del mòn encadenat a un tronc de grans dimensions a un banc de Rambla Catalunya. Einnn!??

L'impacte visual va ser tal que el cul se'm va girar de l'inrevés i pel meu cervell van començar a passar tota mena d'explicacions absurdes per a una imatge absurda. Ves a saber si el Pep, com el català exemplar que és, estava arrossegant un tronc per fer-se ell mateix el tió pel proper nadal. O el Rosell l'havia obligat a fer pública penitència per estar a 3 punts del Madrit. O potser s'havia presentat a un càsting del remake català de "Raíces" dirigit pel genial director (això diu ell) de cinema català l'Albert Serra. Ves a saber!

Després, llegint més a poc a poc la notícia, va resultar que l'entrenador del millor equip del món, en realitat, estava posant per una sessió de fotos promocional d'un documental que denuncia els maltractaments que pateixen els malalts mentals a l'Àfrica. I a llavors tot plegat em va semblar encara més absurd que qualsevol de les meves estranyes teories.

Personalment estic absolutament convençut de que aquest pobres desgraciats porten una existència miserable i que cal millorar seva situació. Però de debò ha de ser un milionari del primer mòn qui ho faci? No sé a vosaltres, però a mi em resulta força inversemblant que el mateix paio que em vol convèncer que confii els meus estalvis a una entitat financera que especula amb el preu de l'habitatge aquí, sigui el mateix que em vulgui convèncer de que és capaç de "posar-se a la pell" d'un malalt mental del Tercer Mòn.

No es pot ser un dels 100000 paios millor pagats del món i anar per la vida de solidari. No. No és creïble que un paio que camina dintre de unes sabates que valen el que costa alimentar tot un any a una família a l'Àfrica negra es pugui posar a la pell d'un malalt mental del Tercer Món. Ho sento, però no m'ho crec.

Algú dirà que gestos com el seu serveixen per cridar l'atenció sobre problemes sobre els que d'altra manera no es parlaria. I jo dic que una merda lligada amb un cordill! Deixem-nos de collonades. A tots nosaltres, absolutament a tots (coperants i membres de Ong's inclosos), ens sua la polla pel davant i pel darrera la sort que corrin els desgraciats del tercer món. I més amb la que ens  està caient a Europa.

A tots nosaltres, el primer que ens preocupa és arribar a final de mes. I si arribem a final de mes, mirem quina xorrada electrònica ens podem comprar. I si tenim una mica de pasta, quin cotxe ens comprarem. I si tenim més pasta encara, volem una casa xul.la. I si pot ser amb piscina. I si tenim encara molta més pasta ens comprarem tot el catàleg de caríssimes xorrades que anuncien els suplements dominicals. Porque yo lo valgo.

I potser llavors, un bon dia, mentre mireu la tele rodejats de buidor existencial, veureu un anunci d'Intermocs Oxfam on, amb un fos de música de tristor, apareixeran uns nens plens de mosques i on al final un paio amb bata verda i cara de pena us dirà que vosaltres podem solucionar la vida d'aquell nen. I de pas la seva, però això s'ho calla, es clar. Que la pena que dona diners és la dels nens.

Llavors, empesos per un sobtat atac de solidaritat malentesa anireu a fer-vos socis de Macarres Sense Fronteres, de Natges Unides, del Barça (Ah no!, que ara ja no anuncia Unicef), o de qualsevol altra d'aquestes empreses (per que son empreses) que es dediquen al lucratiu negoci de netejar consciències. Donareu les vostres dades bancàries, i a una altra cosa.

I si us sentiu encara més solidaris anireu uns dies a treballar a un poblat perdut allà on Toni Cantó va perdre l'oremus, a fer allò que a la gent d'allà no li surt dels collons fer, i tornareu a casa amb un safari fotogràfic de pobres impressionant a la vostra càmara, i autoconvençuts de que heu col.laborat a fer del món un lloc millor. Ja, ja, ja!!!


A tots vosaltres només us puc dir una cosa: Sou una colla d'hipòcrites! I Guardiola, també! 
_