Son canadencs (com quasi bé tot el que darrerament paga la pena) i tenen tots els números per convertir-se en el proper hype de l'escena indie. O no. Ves a saber!
_
29 Oct 2010
26 Oct 2010
21 Oct 2010
Com reconèixer a un retarded (III)
Per que va anellada per la vida.
Per que és capaç de nomenar Ministra de Sanidad a una que va anellada per la vida.
Per que vota a un retarded que ha estat capaç de nomenar Ministra de Sanidad a una que va anellada per la vida.
_
15 Oct 2010
Gold Lion
Si sentiu un mòbil amb aquesta melodia segurament soc jo. O no. O ho soc i no ho vull reconèixer. Sigui com sigui convideu-me a una cervesa per si de cas.
=
13 Oct 2010
Acudit del dia
¿En qué se parecen el rescate de los mineros chilenos y el sorteo de la lotería de navidad?
En que al gordo lo dejarán para el final.
_
12 Oct 2010
Grans Versions (IV)
Avui "Come as you are" de Nirvana
Situem-nos. Homenatge als 25 anys de periodisme musical de Joggdi Taggdà. L'artista abans conegut com "El rey del pollo frito" s'apunta al festival i decideix demostrar que encara està "al loro" marcant-se una versió dels Nirvana(sic). El resultat demostra que els vells rockers son els que no van tenir els collons de retirar-se(o morir-se) quan ja no tenien res més a dir. Digne d'un karaoke viking a las 5 de la matinada.
_
Situem-nos. Homenatge als 25 anys de periodisme musical de Joggdi Taggdà. L'artista abans conegut com "El rey del pollo frito" s'apunta al festival i decideix demostrar que encara està "al loro" marcant-se una versió dels Nirvana(sic). El resultat demostra que els vells rockers son els que no van tenir els collons de retirar-se(o morir-se) quan ja no tenien res més a dir. Digne d'un karaoke viking a las 5 de la matinada.
_
Manchester Re-United
Si teniu ganes de ganes de tornar a gaudir de la música que es feia a Manchester als 90's aquest dissabte ho podeu fer.
_
_
11 Oct 2010
L'home més despistat del mon (VIII)
L'home més despistat del mon va anar a jugar a futbol amb una bota de tacs i una altra de futbol-sala(llises). I totes dues del peu esquerra. Sort que juga tant malament que ningú ho va notar, tret del seu peu dret al final del partit.
L'home més despistat del mon va arribar a casa carregat de bosses de la compra i quan ja va acabar de col.locar-la a la nevera es va adonar de que s'havia deixat la meitat de la compre dintre de l'ascensor. Almenys aquesta vegada ningú se li va emportar.
L'home més despistat del mon va anar en bici a recollir el cotxe al taller i es va oblidar la bici. Quan va tornar al taller a buscar la bici el mecànic, no content amb haver-li soplat 500 euracos, encara s'estava partint el cul.
_6 Oct 2010
El pla perfecte
El passat cap de setmana vam tornar a l'Aneto amb ànim de revenja. I aquesta vegada ho vam fer amb reforços. Al grup inicial dels 4 que vam fer el primer intent es van afegir 4 el.lements nous atrets per la possibilitat d'assolir el cim més alt dels Pirineus.
El pla era arribar al refu de La Renclusa abans de que es fes de nit, anar a dormir ben d'hora, aixecar-nos per començar a caminar a las 5 de la matinada, fer cim abans de las 11 i ja baixar tranquil.lament. El diumenge al matí aprofitaríem per escalar, aniríem a dinar a Benasque i cap a casa. El pla perfecte.
Pla perfecte, mis cojones! Divendres ja vam sortir tard d'Hospi i vam arribar a Benasque que ja era nit tancada, així que ens va tocar pujar al refu amb els frontals. A sobre, la gent ja estava dormint i, tot i que ens havíen assignats unes lliteres, ens vam trobar que la penya s'havia ficat on l'havia donat(la gana) i ens vam haver de buscar la vida procurant no despertar al personal, per que qui més qui menys al dia següent havia de matinar.
La nit no va ser gaire bona. Em va costar agafar la son i just quan m'estava dormint em vaig desvetllar amb una terrible sensació de fred. Vaig agafar una manta i al moment d'estendre-la ja em vaig penedir. Allò fotia una pudor com si la nit anterior l'hagués fet servir un dels rucs que hi havia a la porta del refu. Total que entre una cosa i una altra vaig dormir només 3 hores mal contades.A las 4 ens vam aixecar, vam fer un bon esmorzar i vam agafar camí. De fet crec que vam ser els primers, tot i que de seguida es va començar a veure un reguitzell de llums que pujava pel pedregar. El A. va comentar que allò li recordava una il.luminació nadalenca però a mi em semblava mès a una processó de las ànimes. U-Uh!
De seguida vam agafar un bon ritme (potser per no creuar-nos amb las ànimes) i vam començar a guanyar alçada ràpidament. A més no feia gens de fred i fins i tot a alguns ens va començar a sobrar la roba d'abric. La veritat és que tot anava segons el pla previst. Semblava que tot tornava a rutllar.
Però just quan començava a fer-se de dia es va sentir un crit i un: Merda, nooo!!! Filldeputaaaa!!!! Quan vaig arribar a la seva alçada em vaig trobar al J. per terra agafant-se el turmell i fent gestos de dolor. S'havia tornat a esquinçar (per enèsima vegada) i allò fotia pinta de ser greu. Sort que el E. i el H. i la M. van estar ràpids, i entre que un li va posar una bossa amb neu, un altre li va envenar el turmell, i un altre li va fer empassar una pasti la inflamació no va passar a majors.
En aquell moment podíem haver optat per deixar-li allà mirant-se els corbs (a ell segur que li hagués agradat donada la seva afició al plumífers) i recollir-lo a la baixada, però al final ens vam acollonir no fos cas de que els mateixos corbs se'l menjessin i després tot fossin problemes per explicar la seva desaparició (Han sío los pajaricos!)
Així que disimulant el nostre cabreig (No passa res! Ens podia haver passat a qualsevol...) vam tornar xino-xano cap al refu més emprenyats que la Mona Chita (...Per que m'havia d'emprenyar? Per que és la segona vegada en 3 messos que vinc a l'Aneto i no podem fer cim? Em veus emprenyat? No. Doncs tranquil! Tu ara baixa al teu ritme. Ja tornarem una altra vegada. Arrrrggggg!!!!!)
Finalment vàrem trigar mès en baixar que si haguéssim fet el cim. Unes 10 hores i mitja. Sort que va fer un dia fantàstic, per que si s'arriba a girar-se el temps ho haguèssim passat força malament. Buenu, el que de ben segur ho va passar malament va ser el J. que amb el bastó (i las pastis) semblava House se'n va a la muntanya.
Ah! I per rematar la festa quan anàvem a agafar els cotxes el A. es va trobar una roda punxada. I quan provava de treure els cargols se li va trencar la clau. Vinga, que no falti de res! Total, que al final, entre una cosa i una altra, vaig arribar a casa a las tantes, fet caldu, però amb unes ganes bojes de tornar-ho a provar.
Potser no serà aquest any, potser no serà l'any vinent, però de ben segur que ho tornaré a provar. Com que em dic c.e.t.i.n.a. que ho faré! Per que si una cosa he après a la muntanya és a acceptar la derrota, però també a no donar-me mai per vençut i a portar sempre al la motxilla paper de water. No vam pujar, però ens vam cagar a l'Aneto i la mare que el va parir!
Subscribe to:
Comments (Atom)