1 Jun 2009

PS 09' (Día I)

Primer día de festival y unas ganas de ver conciertos pero... Plaff!!! La primera en la frente. Por culpa del curro y sobre todo de la hora y media larga de cola que me comí para sacar los tickets de las consumiciones me perdí a los Yo la Tengo y a los Jesus Lizard. Una bonita manera de empezar el festival.

Para pasar el cabreo me acerqué a ver a los Phoenix. Menuda mierda. Unos franceses que aspiran a ser los próximos Coldplay(mucho éxito y poca música) y que parecía que los hubiese sonoridado un chimpancé dislexico. Aguanté 5 minutos y me fuí a ver que encontraba en los otros escenarios.

Y así me encontré con el primer descubrimiento del festival Andrew Bird. Un tipo que se sobra y se basta él solito con unos cuantos pedales para crear pequeñas joyas a medio camino entre el pop, el folk y música clásica. Una verdadera delicia.Como contrapunto a tanta delicadeza la organización había colocado más tarde a los pioneros del noise-pop, My Bloody Valentine. Pero lo que prometía ser uno de los momentos álgidos del festival se convirtió, gacias al volumen brutal de la música, en una experiencia sensorial(ni poniendo el volumen a tope es posible hacerse una idea) cercana a lo que deben padecer los prisioneros de Guantánamo. Quizás no sería mala idea encerrarles unos cuantos meses en una celda de castigo aplicándoles su propia medicina . Ojo por ojo y tímpano por tímpano.

Desgraciadamente en ese momento la única alternativa eran los Dead Meadow, una especie de Black Sabbath pasados de ácido con una propuesta musical que se les acababa al quarto de hora. Claro que al lado de Mi Maldita Valentina aquello era un placer para los oídos. Sobre todo acompañado de una cerveza.

Despues tocaba Aphex Twin un dj que hace unos años tuvo sus quince minutos de gloria, pero que ahora se hace cansino hasta en los audivisuales. Así que opté por echar un vistazo a The Horrors, que resultaron ser otra de las joyitas del día. Unos siniestros que a veces sonaban a The Cramps y otras veces a Joy Division y que tienen un buen directo. Un grupo a seguir.
Camino de la salida vi que estaban tocando los Wavves y la verdad es que no me apeteció quedarme a verlos ni cinco minutos. Supongo que el cansancio acumulado, que al día siguiente me tocaba madrugar y que los tíos eran malos hasta decir basta fueron argumentos suficientes para dar por concluido el primer día de festival.
_

29 May 2009

L'himne del pitet



(a ritme de "Paco, Paco")

Marxen els culés Co-pa,
Marxen els culés Co-pa,
camí de Roma, Co-pa,
camí de Roma, Copa, Copa, Copa
marxen els culés.

Marxen els culés Co-pa,
i el millor de tots, Co-pa
i el millor de tots, Co-pa
i el millor de tots, Co-pa, Co-pa, Co-pa
és un tal Pep

Son el campions, Co-pa,
i guanyen com ningú, Co-pa
i guanyen com ningú, Co-pa
i guanyen com ningú, Co-pa, Co-pa, Co-pa,
las tres competicions.

Tornen a Barcelona, amb el triplet
amb el triplet, tornen a Barcelona
Vine culé, i posa't el pitet
Tornen a Barcelona amb el triplet

Co-pa, Co-pa, Co-pa,
sòn tres Copes,
Co-pa, Co-pa, Co-pa,
sòn tres Copes,
...
_

Lapidario (XIX)

"Quien tiene cojones para acostarse a las seis de la mañana tiene que tener cojones para levantarse a las tres de la tarde"
Baco por boca de mi bisabuelo paterno.
_

27 May 2009

Crítica i autocrítica

Diuen que de savis és rectificar. Jo més aviat crec que els éssers vius no tenim cap altre altre opció si volem continuar vius. De fet la supervivència és només a una qüestió d'aprendre a adaptar-se al mitjà aplicant el senzill mètode de prova-error. No hi veig cap mena de mèrit a cagar-la i, a posteriori, reconèixer públicament una errada que ja és de domini públic. Diferent seria si aquesta errada provoqués danys a tercers. En aquest cas no només cal reconèixer l'errada si no també assumir las culpes i las conseqüències .

Tot aquest rotllo ve a compte de que crec que ha arribat el moment de que jo faci una rectificació pública. I la faig pública avui per dues raons: per que molt poques persones coneixen la meva falta, i per que demà, "a Champions passada", semblaria massa oportunista.

Ho reconec. Jo era dels que, quan es va començar a parlar de que Guardiola podia ser l'entrenador del Barça estava convençut de que es fotria una hòstia de collons. La veritat és que no confiava gaire en el seu nivell com a entrenador, ni en la seva capacitat de fer-se respectar tant pels jugadors com per la directiva. Ara, mesos desprès, no em queda més remei que rendir-me a l'evidència: estava absolutament equivocat.

Sigui quin sigui el resultat del partit d'avui Guardiola ha demostrat que te el talent, la capacitat de treball, la moderació i la mentalitat guanyadora necessària per convertir un grup de jugadors totalment enfonsats en un equip que s'ha guanyat el respecte dels adversaris partit a partit. En definitiva, que Guardiola és una rara avis en un món ple de venedors de fum com és el futbol. Un paio d'una sola peça.

Dit això, he de dir que el que va fer ahir TV3 treient de la programació l'APM per colocar-nos un recull d'imatges de la temporada del Barça anomenat "El viatge a Ítaca" on es presentava a Guardiola com el mesias del barcelonisme em va semblar absolutament fora de lloc. Per això ja estan els programes esportius del 33, no calia posar-ho en prime-time.

L'APM és sagrat i no me'l toca ningú!!!! Ah, i ja està bé de tanta cunya del Barça, que m'estan començant a sortir els colors pel forat del cul!!! Prou!!!

Dit això Visca el Barça i Visca Jo!
_

25 May 2009

Moral

Moral(molta) és allò que s'ha de tenir per no ser Springsteeng o els U2 i voler omplir el Sant Jordi el dia de la final de la Champions cobrant per cada entrada 129 euros!!!!
_

21 May 2009

Aneu a...

Al Sònar es veu que no només se'ls hi acaben las idees a nivell musical si no també a nivell gràfic. Sols així s'explica que aquest any la gent d'Advanced Music s'hagi "inspirat" per la imatge del festival en l'obra efímera d'una colla de torrats(me&my friends).

Darrerament he detectat que hi ha massa creatiu professional (publicistes, humoristes i guionistes especialment) que es dedica a "fusilar" descaradament tot allò que els aficionats pengem a internet.

Qualsevol que navegui habitualment per la xarxa ho pot comprovar: anuncis que plagien vídeos del yutube, acudits copiats de coneguts blogs, guions que son adaptacions dels típics e-mail's que tothom ha rebut 20 vegades... Que es pensen aquest creatius de pacotilla? Que només ells tenen accés a internet?

De fet no és la primera vegada que em passa. Ni la segona... Potser alguns pensareu que hauria de estar content per haver-me convertit en un blog "de referència"(Ja!). Jo, com diu un col.lega al seu blog, prefereixo dir: Au , aneu a cagar, creatius professionals!

Nota: Tot el material d'aquest blog està a la completa disposició de tot aquell que el vulgui fer servir per qualsevol cosa que se li acudeixi(per mi com si el volen imprimir i fer-ho servir de paper higiènic). Però coi, com a mínim tingueu la decència de citar la procedència!
_

12 May 2009

Soltando amarras


"Probablemente habréis visto muchas embarcaciones extrañas, lugres de pies cuadrados, montañosos juncos japoneses, galeotas como latas de manteca, y cualquier cosa; pero os aseguro que nunca habréis visto una extraña vieja embarcación como esta misma extraña y vieja Pequod."

Hoy, 18 de mayo de 2009 el Pequod se hará de nuevo a la mar, pero nadie entre la tripulación sabe hacia donde nos dirigimos. La cubierta es un constante ir y venir de rumores y los marineros entretienen la espera cruzando apuestas sobre nuestro destino. Unos creen que se dirigen a los Mares del Sur. Otros, que tomaremos rumbo a las aguas heladas de Groenlandia. Y los más supersticiosos temen que acabarán sus días cuando avistemos el faro del fin del mundo.

¡Pobres diablos, están todos equivocados!. El único motivo por el que se mantiene el secreto de nuestro destino es porque sencillamente no lo hay. No se puede prefijar un destino simplemente porque el destino no existe. El destino es el refugio de los pobres de espíritu que necesitan de la existencia de un ser superior para dar sentido a sus vidas. Y en este barco solo hay un ser que está por encima de todos los demás: el capitán.

El Pequod está a punto de zarpar. Todos aquellos que quieran unirse a la partida todavía están a tiempo de enrolarse. En cuanto suba la marea soltaremos amarras. ¡Afilad vuestros arpones! ¡Que tiemble esa maldita ballena blanca!
_