Gold Lion

Si sentiu un mòbil amb aquesta melodia segurament soc jo. O no. O ho soc i no ho vull reconèixer. Sigui com sigui convideu-me a una cervesa per si de cas.

=

Acudit del dia

¿En qué se parecen el rescate de los mineros chilenos y el sorteo de la lotería de navidad?

En que al gordo lo dejarán para el final.
_

Grans Versions (IV)

Avui "Come as you are" de Nirvana

Situem-nos. Homenatge als 25 anys de periodisme musical de Joggdi Taggdà. L'artista abans conegut com "El rey del pollo frito" s'apunta al festival i decideix demostrar que encara està "al loro" marcant-se una versió dels Nirvana(sic). El resultat demostra que els vells rockers son els que no van tenir els collons de retirar-se(o morir-se) quan ja no tenien res més a dir. Digne d'un karaoke viking a las 5 de la matinada.

_

Manchester Re-United

Si teniu ganes de ganes de tornar a gaudir de la música que es feia a Manchester als 90's aquest dissabte ho podeu fer._

L'home més despistat del mon (VIII)

L'home més despistat del mon va anar a jugar a futbol amb una bota de tacs i una altra de futbol-sala(llises). I totes dues del peu esquerra. Sort que juga tant malament que ningú ho va notar, tret del seu peu dret al final del partit.

L'home més despistat del mon va arribar a casa carregat de bosses de la compra i quan ja va acabar de col.locar-la a la nevera es va adonar de que s'havia deixat la meitat de la compre dintre de l'ascensor. Almenys aquesta vegada ningú se li va emportar.

L'home més despistat del mon va anar en bici a recollir el cotxe al taller i es va oblidar la bici. Quan va tornar al taller a buscar la bici el mecànic, no content amb haver-li soplat 500 euracos, encara s'estava partint el cul.

_

El pla perfecte

El passat cap de setmana vam tornar a l'Aneto amb ànim de revenja. I aquesta vegada ho vam fer amb reforços. Al grup inicial dels 4 que vam fer el primer intent es van afegir 4 el.lements nous atrets per la possibilitat d'assolir el cim més alt dels Pirineus.

El pla era arribar al refu de La Renclusa abans de que es fes de nit, anar a dormir ben d'hora, aixecar-nos per començar a caminar a las 5 de la matinada, fer cim abans de las 11 i ja baixar tranquil.lament. El diumenge al matí aprofitaríem per escalar, aniríem a dinar a Benasque i cap a casa. El pla perfecte.

Pla perfecte, mis cojones! Divendres ja vam sortir tard d'Hospi i vam arribar a Benasque que ja era nit tancada, així que ens va tocar pujar al refu amb els frontals. A sobre, la gent ja estava dormint i, tot i que ens havíen assignats unes lliteres, ens vam trobar que la penya s'havia ficat on l'havia donat(la gana) i ens vam haver de buscar la vida procurant no despertar al personal, per que qui més qui menys al dia següent havia de matinar.

La nit no va ser gaire bona. Em va costar agafar la son i just quan m'estava dormint em vaig desvetllar amb una terrible sensació de fred. Vaig agafar una manta i al moment d'estendre-la ja em vaig penedir. Allò fotia una pudor com si la nit anterior l'hagués fet servir un dels rucs que hi havia a la porta del refu. Total que entre una cosa i una altra vaig dormir només 3 hores mal contades.

A las 4 ens vam aixecar, vam fer un bon esmorzar i vam agafar camí. De fet crec que vam ser els primers, tot i que de seguida es va començar a veure un reguitzell de llums que pujava pel pedregar. El A. va comentar que allò li recordava una il.luminació nadalenca però a mi em semblava mès a una processó de las ànimes. U-Uh!

De seguida vam agafar un bon ritme (potser per no creuar-nos amb las ànimes) i vam començar a guanyar alçada ràpidament. A més no feia gens de fred i fins i tot a alguns ens va començar a sobrar la roba d'abric. La veritat és que tot anava segons el pla previst. Semblava que tot tornava a rutllar.

Però just quan començava a fer-se de dia es va sentir un crit i un: Merda, nooo!!! Filldeputaaaa!!!! Quan vaig arribar a la seva alçada em vaig trobar al J. per terra agafant-se el turmell i fent gestos de dolor. S'havia tornat a esquinçar (per enèsima vegada) i allò fotia pinta de ser greu. Sort que el E. i el H. i la M. van estar ràpids, i entre que un li va posar una bossa amb neu, un altre li va envenar el turmell, i un altre li va fer empassar una pasti la inflamació no va passar a majors.

En aquell moment podíem haver optat per deixar-li allà mirant-se els corbs (a ell segur que li hagués agradat donada la seva afició al plumífers) i recollir-lo a la baixada, però al final ens vam acollonir no fos cas de que els mateixos corbs se'l menjessin i després tot fossin problemes per explicar la seva desaparició (Han sío los pajaricos!)

Així que disimulant el nostre cabreig (No passa res! Ens podia haver passat a qualsevol...) vam tornar xino-xano cap al refu més emprenyats que la Mona Chita (...Per que m'havia d'emprenyar? Per que és la segona vegada en 3 messos que vinc a l'Aneto i no podem fer cim? Em veus emprenyat? No. Doncs tranquil! Tu ara baixa al teu ritme. Ja tornarem una altra vegada. Arrrrggggg!!!!!)

Finalment vàrem trigar mès en baixar que si haguéssim fet el cim. Unes 10 hores i mitja. Sort que va fer un dia fantàstic, per que si s'arriba a girar-se el temps ho haguèssim passat força malament. Buenu, el que de ben segur ho va passar malament va ser el J. que amb el bastó (i las pastis) semblava House se'n va a la muntanya.

Ah! I per rematar la festa quan anàvem a agafar els cotxes el A. es va trobar una roda punxada. I quan provava de treure els cargols se li va trencar la clau. Vinga, que no falti de res! Total, que al final, entre una cosa i una altra, vaig arribar a casa a las tantes, fet caldu, però amb unes ganes bojes de tornar-ho a provar.

Potser no serà aquest any, potser no serà l'any vinent, però de ben segur que ho tornaré a provar. Com que em dic c.e.t.i.n.a. que ho faré! Per que si una cosa he après a la muntanya és a acceptar la derrota, però també a no donar-me mai per vençut i a portar sempre al la motxilla paper de water. No vam pujar, però ens vam cagar a l'Aneto i la mare que el va parir!

_

Penisdrive

_

Li diuen seny quan en realitat volen dir covardia

(Un profètic arpò escrit en vísperes de la vaga)

Per si algú encara no s'ha assabentat ahir hi havia convocada una vaga general. Clar que de general va tenir poc, per que qui més qui menys va trobar una bona raó per no secundar-la: "Si és que no servirà de res", "A mi els sindicats no em representen", "No em puc permetre que em descomptin un dia de sou", "No vull tenir problemes a feina", "La lluita de classes és cosa del passat",...

Algú va dir una vegada que un país és un inconscient col.lectiu. Doncs, pel que es veu el país on vivim més aviat és un col.lectiu d'inconscients. En menys d'un segle hem passat de ser un exemple de compromís a ser un exemple de societat al.lienada. Un país d'acomodats, d'inconscients que han crescut amb la nevera plena, que no han tingut que lluitar per res, i que proven de justificar amb el seny la seva manca de rauxa.

Que l'estat us estafa? Que hi farem! Que us fan servir de pim-pam-pum electoral? Grrrr!!!. Que venen de fora i us fan la vida impossible? Calla, no siguem racistes! Que us retallen els drets laborals? Que us retallen els sous? Que us retallen las prestacions als aturats? Que us pujen l'edat de jubilació? Ara toca apretar-se el cinturó!. I passeu pàgina ràpidament no sigui que us agafi un rampell de dignitat i sentiu la temptació d'actuar en conseqüència.

Ahir una minoria vam fer vaga contra un decret llei que retalla uns drets pels que van lluitar els nostres avis i els nostres pares; contra unes mesures que ens volen fer pagar als treballadors i als petits empresaris els plats trencats d'una crisi provocada pels mateixos capitals especuladors que el govern està subvencionant (retornant així favors passats)

I que feieu la majoria mentrestant? Doncs dissimular i fer com si la cosa no anés amb vosaltres. Així que si aquesta vaga no serveix per res serà només per una única raó: per que sou una colla de covards que no teniu pebrots per sortir al carrer a defensar els vostres drets. Doncs vosaltres mateixos! Ja us ho trobareu! Potser no demà, ni demà passat, però estigueu segurs que algun dia us ho trobareu!

I quan arribi aquest dia i us adoneu de que las vostres condicions laborals son molt tercermundistes, o de que us han acomiadat per quatre duros, o de que tot i haver treballat tota la vida us queda una pensió de merda, recordeu-vos d'això que ara us dic: On estaveu el 29 de setembre de 2010, fills de puta? Treballant? Doncs ara que us donin pel cul, esquirols de merda!

_

Lapidario (XXXIX)

"No pot tenir consciència de classe qui ni tant sols te consciència"

L'últim proletari

_

Escalfant la tardor

Ep, no comenceu encara a hivernar! Que després de la Mercé encara hi ha música.
_

Mondo garrulo (III)

(Escoltat al càmera-café del meu curro)

Él: "¿Te has cortao el pelo?"

Ella: "Ehhh, no...."

Él: "Pues te lo has limpaio..."


Si el que el paio volia era fer-li un compliment el va clavar.

Et felicito, fill! Ets el Cary Grant del segle XXI!
_

Blog in progress

_

Qui mi droga?

Ara ja ho tinc clar. És una empresa i està ben a prop de casa meva.

_

Lapidario (XXXVIII)

"Marrón no es un color, es un estado civil"

La bloguera venenosa
_

Progressivitat

Això és el que entén la direcció de AMB per progressivitat.
Podria dir moltes coses sobre el tema, però ni puc, ni cal.
_

Logotomia (XXVII)

Dels creadors del Laser-Disk, el Beta-max, i el MiniDisc arriba
_

Grans versions (III)

Avui, Marl Knopfler

(amb perdó de La Cullerada i de 7m76)

Aprofito que el puto Mark Knopfler s'ha arrossegat aquesta setmana per Badalona per dedicar-li un arpó per tots els anys que porta maxacant-me amb la seva música per gent gran. Sincerament, per molt be que toqui la guitarra m'és molt difícil entendre l'èxit d'u

n paio que repeteix "ad nauseam" tots els clixés del country-rock, que canta com Dylan(malament), i que a sobre plagia descaradament a J.J. Cale.

La seva banda, els putos Dire Straits, passaran a l'historia del rock com... Que collons han de passar a l'història! Passaran sense pena ni gloria. Quan d'aquí a quatre dies desapareguin las emissores de ràdio convencional que estan obligades a promocionar els seus discos, i tothom consumeixi continguts via internet, qui collons perdrà el seu temps escoltant a Mark Knopfler?

Diuen que el nivell d'un artista es pot mesurar per la seva capacitat d'influenciar a las següents generacions. Algú em pot dir el nom d'un sol músic que hagi estat influenciat pel puto Mark Knopfler? Penseu, penseu,... Cap? Cap ni un?

Doncs encara que sembli increïble jo n'he trobat un: Rene Guyline. Des d'aquí profito per recomanar-ho a tots els fans de Mark Knopfler. Segur que els hi encantarà! A partir d'ara quan sentin alguna cançó del Mark Knopfler que pensin que podia haver estat composada per un paio tant cutre com aquest. I que ells podrien ser alguns dels que surten a ballar al ritme de la seva guitarra.

Death to the false metal!

_

Tot està il.luminat

Com tothom amb una mica de criteri sap és a partir de la mitjanit que la televisió ofereix la cara més esperpèntica: pel.lícules de països per desenvolupar, reemissions de sèries casposes, concursos per mongers, teletenda de productes impossibles, tarotistes de dubtosa fiabilitat , tràfic de drogues camuflat de secció de contactes amb fons de soft-porn,... Autèntica Tele verité.

Tot i que de vegades, enmig d'aquesta mostra de cultura escombreries, se'ls hi cola alguna peli que veritablement paga la pena. Com els hi va passar dimarts passat als programadors de la 2. Es coneix que els titulars estaven de vacances i el becari de torn es va equivocar i va programar Everything Is Illuminated

La història és absolutament delirant. Un jueu americà viatja a Ucraïna per conèixer el poble on va viure el seu avi. Per arribar-hi contracta els serveis d'un traductor, que resulta ser un ballarí de break-dance flipat amb tot el que faci olor a USA, i d'un xòfer, que resulta ser l'avi del traductor, un iaio que vol fer creure a tothom que està cec i que es fa acompanyar d'un fals gos pigall. I tot amb una banda sonora espectacular.

Molt i molt divertida. Fins que deixa de ser-ho. Com la vida mateixa.

_

Orientación

Volvía yo tranquilamente hacia mi casa, cuando de repente, una furgoneta se abalanzó sobre la acera y frenó bruscamente justo a mi lado. Sin darme tiempo a recuperarme del susto el conductor, un payopony visiblemente borracho, bajó el cristal de la puerta del copiloto y se me preguntó: "Perdona, ¿para ir a la Ronda de Dal?"

En una situación normal mi primera reacción hubiera sido responderle: "¿La Ronda de Dalt, hijodeputa? ¿Aprende primero a conducir y luego pregunta!" Pero en lugar de eso , y supongo que todavía afectado por el shock, comencé a indicarle la mejor manera de llegar a la Ronda.

A media explicación el tipo me corta y me dice que no quiere ir a la Ronda de Dalt, que en realidad va a casa de un amigo que vive en Hospitalet junto a la entrada de la Ronda. "Ehm... Perdona pero la entrada más cercana a la Ronda de Dalt está en Cornellà. ¿Tu colega vive en Cornellà?".

El tipo se empezó a enredar en explicaciones cada vez más complejas hasta que al final me soltó que su colega vivía en "la calle de las chicas". "¿La calle de las chicas?" "Sí, una calle que hay muuuchas chicas" me dijo con una mirada que pretendía ser cómplice. Dudé un segundo hasta que caí en la cuenta de que chicas era la manera sútil que el payopony tenía de referirse a las putas. Encima de borracho, putero.
Ahora sí que, ya recuperado del susto inicial, reaccioné, y muy amablemente, con una mirada que pretendía ser tan cómplice como la suya, le envié a una calle cercana al Camp Nou donde le aseguré que encontraría un montón de chicas simpáticas dispuestas a satisfacer todas sus necesidades. Y para allá que se fue el borracho putero.

Me gustaría pensar que mis indicaciones le sirvieron para que aquella noche alguna de esas chicas le dejase el culo como un bostezo y de paso, le retirase de la circulación una buena temporada. Así seguro que la próxima vez sabrá orientarse, aunque sea sexualmente.

Todos los personajes y los hechos aquí descritos son reales. Cualquier parecido con la ficción sería puro plagio. Y no está el horno como para pleitear con la $GAE.
_

Fins als grampons

Aquest passat cap de setmana, aprofitant que mitja Catalunya havia quedat al centre de Barcelona per escridassar al TC(al Telenotícies Catalunya no, burru!), quatre antipatriotes vam decidir marxar cap a Benasque amb l'intenció de pujar l'Aneto i no prendre mal. I ho vam aconseguir. No prendre mal vull dir.

En principi havíem de marxar divendres directament des de la feina, però com que a l'E li va caure un Unavoidable Brown el vam haver d'esperar fins que es va poder desempallegar. Tot i això vam aconseguir arribar de dia al càmping de Senarta i plantar las dues tendes, la de luxe de l'A i l'H, amb matalàs inflable i tot, i la del xinos de l'E i jo, que per no portar no portàvem ni una puta esterilla. Sort que haviem de dormir poc!

La idea era pujar pel refugi de Corones, una ruta més dura que la normal, però molt menys concorreguda. La putada va ser que, com que a l'estiu no es pot pujar en cotxe, ens va tocar llevar-nos a las 4:30 de la matinada per agafar el primer bus i estalviar-nos els 10 km de pista fins al refu.

Tot i que aquesta hora era nit fosca ens vam trobar una cua de més de 15 persones. Uh, uh! Perill!. A un quart de 6 va aparèixer l'autocar i, Oh sorpresa! va passar de llarg deixant-nos amb cara de tontus al mig d'un núvol de pols. I ara que? Passaria un altre bus o ens tocaria fer els 10 km de pista?

Just quan tothom començava a posar-se nerviós va arribar un segon autocar. Uéeee!!! La gent Va començar a pujar ordenadament fins que el xòfer va dir que els 8 últims ens hauríem d'esperar al següent bus. Això significava 2 hores plantats allà i sense garantia de que hi haguèssin places. Per sort, després de estar una bona estona fent-li penetes, al final el xòfer es va enrotllar i ens va deixar anar de peu al passadís.

La pista era força estreta i l'autocar es balanceja perillosament molt a prop d'un enorme precipici del que no es veia el final. En un d'aquestes sacsejades vaig perdre l'equilibri i vaig tornar a cardar-me l'espatlla dreta. Ja se sap que la muntanya mai regala res; que si pretens pujar al pic més alt dels Pirineus per la vessant més dura hauràs d'afegir un plus de dificultat; i que si a més el dia d'abans has currat, has conduit 5 hores i has dormit poc i malament et tocarà patir de valent; però si a sobre et cardes l'espatlla la cosa prometia ser épica.

De seguida la pujada se'm va fer molt dura. Per culpa de la fissura de costella i de la caiguda amb la bici portava quasi bé dos mesos sense fer res i no estava gaire en forma. Tot i això vaig arribar al començament de la neu amb més ànims que cansament. Ara tocava posar-se els grampons i atacar el tram final de l'ascensió. Doncs no. Resulta que la dependenta de la tenda on havia llogat el material, fent servir els seu criteri random, m'havia donat uns grampons normals i dos automàtics. Amb la puta mala sort que al comprovar el material vaig mirar només els grampons normals i vaig confiar en que els altres dos serien iguals. Meeeccc!!! Errada!

O sigui que allà estàvem, a 2.800m. d'altitud, després de 5 hores de cotxe, despés d'haver dormit a terra, d'aixecar-nos a quarts de 4, d'haver-me tornat a cardar l'espatlla, d'haver superat 1000m. de desnivell carregats amb tot l'equip, i ara per culpa d'una dependenta empanada no podíem atacar el darrer tram de l'ascensió. La mare que...!!!!

Després de maleir mil vegades a la dependenta i a tots els seus avantpassats ens vam fer a la idea de que no faríem cim i que el millor que podíem fer era aprofitar que feia un dia espectacular per celebrar l'aniversari de l'E com es mereixia, amb un bon pastís. I pel que es veu li va fer molta il.lusió. Encara que començo a pensar que tenim una més que sospitosa fixació amb las representacions fàl.liques. L'H(no em refereixo al suburbi del Barcelonès), que és un flipat de "El último superviviente", ens volia convèncer de banyar-nos al Ibon Coronas. Com que no ens vam deixar enganyar al final es va haver de banyar sol. Va ser un bany curt, però intens. Es va llençar amb decisió i va sortir de l'aigua més decidit encara i colorat com una gamba de Palamós. El descens no va ser gaire més senzill que la pujada. El pendent és tant pronunciat que al final las cames et fant figa i el que no pateix de genolls acaba patint de turmells. I tothom acaba amb els quàdriceps rebentats. Per sort vam arribar amb prou temps com per agafar el bus de tornada i estalviar-nos la pista de baixada.

Entre el mal d'espatlla i el llit dur vaig dormir com el cul. Cada poc m'havia de girar per que la meva esquena no suportava molt de temps la mateixa postura. Va ser una nit de merda. El que no acabo d'entendre és com no vaig sentir el merdé que van provocar uns gilipolles que van arribar de nit al càmping i no se'ls va acudir altre cosa que plantar la tenda al bel mig del camí. Potser per assegurar-se de que el bus s'aturés. I sort que es va aturar, si no se'ls hagués emportat pel davant

Al dia següent, mentre recollien els trastus ens vam comprometre a tornar al setembre, ben equipats, per provar d'acabar la feina. I des d'aquí jo em comprometo a que, si finalment assolim el cim, jo em banyaré a l'Ibon Coronas com que em dic c.e.t.i.n.a.

Ah, i com que la cosa va de natura us deixo amb l'enllaç d'un vídeo d'animals que uneix de manera genial dos conceptes com zoofilia i violació. Apa gaudiu!

_