16 Nov 2010

Perduts

Aquest dissabte, aprofitant que feia un dia espectacular vaig muntar-me una escapada a la tardor. I com que el Montseny em queda ben a prop, vaig decidir pujar a Las Agudes provant d'esquivar el Turó de l'Home amb els seus "domingueros" de 4x4. La idea era arribar a peu de via a quarts de 9, caminar unes 3 hores; de tornada presentar-me per sorpresa a Can McEnroe i fer el vermouth; després anar a dinar amb el meu fillol i cardar-me una mitjdiada de campió per poder estar fresc a la nit.

Aquest era el plà, però la cosa es va començar a torçar ja abans de sortir de casa. I tant que es van torçar! De fet just quan agafava l'ascensor vaig sentir uns terribles torçons que em van teletransportar a la velocitat de la llum a la taça del water i en van transformar durant una bona estona en una entranyable figura de l'imaginari nadalenc català.Després de mitja hora dubtant si marxar o no marxar vaig pensar que el dia era massa bó per desaprofitar-ho i, tot i el mal cos, vaig agafar la motxilla i cap al Montseny, que hi falta gent!


A quarts de 10 arribava a l'aparcament de Ferreres. Em vaig canviar de roba(i sense haver-m'ho fet a sobre) i vaig començar pujar a bon ritme per provar de recuperar el temps perdut. De seguida vaig començar a passar grups de gent que havíen matinat més que jo, però que anàven més a poc a poc. Estava content. El dia era fantàstic. La temperatura era molt agradable i la visibilitat era impresionant. Llàstima que la tardor se l'havia emportat el vent!
Tot anava segons el previst fins que vaig arribar als Esglaons de Castellets i em va tocar grimpar. Qui va dir que la morada era una via senzilla? Doncs com havia de ser la groga! La cosa cada vegada s'anava posant més complicada, fins que vaig arribar a un pas força exposat que s'havia de fer agafat a una cadena.

I allà em vaig quedar clavat. Allà em trobava jo tot sol amb el meu vertígen. Tant acollonit que no gossava donar una passa cap endavant ni cap en darrera. I per acabar-ho de rematar algú havia col.locat una placa molt mona que explicava que allà s'havia matat una noia feia uns anys. Això si que em va tranquilitzar! Molt!

Poc a poc vaig aconseguir aserenar-me. "Tranquil nen. Tu pots. Si per aquí han passat milers de persones i només s'ha matat una..." Just quan començava a plantejar-me com passar la cadena va aparèixer un dels grups que havia passat feia una estona. "Que fas per qui?" "Doncs ja veieu, admirant el paissatge i cagat de por."

Si no arriben a aparèixer crec que hores d'ara encara estaria allà agafat a un arbre i alimentant-me de fruits secs. Es van enrotllar molt, em van ajudar a creuar el pas i em van proposar continuar amb ells. I sort que vaig acceptar per que encara ens havíem de trobar un parell de passos una mica exposats i no crec que els hagués pogut fer sense la seva ajuda.

Just quan estàvem a punt d'arribar a la Collada Sesagudes, un dels perduts es va entrabancar amb el bastó i va caure uns metres muntanya avall. Per sort, tot i el cop al cap la cosa no va passar d'un bon ensurt. Un bon ensurt i un bon "chichón". Res pel que podia haver estat, però de ben segur que aquella nit no va poder dormir del costat dret.
D'aquí al cim l'únic obstacle a superar va ser el vent, que bufava tant fort que en certs punt se te'n portava i tot. Clar que gràcies a aquest vent vam poder gaudir de unes vistes es-pec-ta-cu-lars. Cap al nord el Pirineu nevat, al sudoest Montserrat, i cap al sudest fins i tot es podien intuir las torres de la Vila Olímpica. Impresionant.

No entrava al meus plans fer el Turó de l'Home, però com que hi havia molt bon rotllo vaig decidir continuar amb els perduts mentre anàvem intercambiant experiències muntanyeres. En arribar al turó ens vam trobar fins i tot un esplai de nens. El que es coneix com un ambient d'alta muntanya, vaja!

Ja de tornada, i suposo que per fer honor al nom del grup, ens vam perdre a la Fageda Gran. S'ha de dir que el vent havia fet caure totes las fulles i era força complicat distingir els camins. Vam pujar, vam baixar, vam avançar, vam retrocedir, vam preguntar a tots els que ens vam creuar, i res. No hi havia manera de trobar la punyetera Font de Briançó.

A tot això ja eran las 14h. i a mi ja se m'havia fet tard. Així que que sentint-ho molt em vaig acomiadar de mala manera i vaig buscar una dracera per arribar a l'aparcament. Per sort el meu sentit de l'orientació és bastant millor que el meu sentit de l'equilibri i després d'una hora llarga de baixada i d'un parell de caigudes per culpa de las fulles, vaig arribar a la carretera.

Em tocar caminar un parell de kilòmetres fins al cotxe, però encara vaig tenir temps de comprar un patís i de quedar com un fadrí com cal. Com deia Annibal (el del Equipo A, no pas Hannibal Lecter): "Me encanta que los planes salgan bien".
_

3 comments:

Tot Barcelona said...

solo faltaba que se te hubiera puesto a llover y que un grupo de cabras se hubieran enamorado de ti ....

pericogranollers said...

ostiasssssssssssss pues no hubiera estado nada mal una foto de unas lindas cabritas persiguiendote e intentando hacerselo contigo ,joder joder que imagen jajajajajaja....................saludos

Juan Perdut said...

Hola compañero de las altas cumbres¡ Después de leer tu entrada del blog de aquel día en el que coincidimos, decirte que muy guapo y divertido, vamos que das el perfil de Perdut¡ je je¡

Voy mirando tu blog de tanto en tanto, y guay porque es diferente a los estoy acostumbrado y también mola salir del mundo de la montaña ya que sino seré yo el que acabe con esas cabras¡ je je¡


UN SALUDO DESDE REUS.