Mondo garrulo (III)

(Escoltat al càmera-café del meu curro)

Él: "¿Te has cortao el pelo?"

Ella: "Ehhh, no...."

Él: "Pues te lo has limpaio..."


Si el que el paio volia era fer-li un compliment el va clavar.

Et felicito, fill! Ets el Cary Grant del segle XXI!
_

Blog in progress

_

Qui mi droga?

Ara ja ho tinc clar. És una empresa i està ben a prop de casa meva.

_

Lapidario (XXXVIII)

"Marrón no es un color, es un estado civil"

La bloguera venenosa
_

Progressivitat

Això és el que entén la direcció de AMB per progressivitat.
Podria dir moltes coses sobre el tema, però ni puc, ni cal.
_

Logotomia (XXVII)

Dels creadors del Laser-Disk, el Beta-max, i el MiniDisc arriba
_

Grans versions (III)

Avui, Marl Knopfler

(amb perdó de La Cullerada i de 7m76)

Aprofito que el puto Mark Knopfler s'ha arrossegat aquesta setmana per Badalona per dedicar-li un arpó per tots els anys que porta maxacant-me amb la seva música per gent gran. Sincerament, per molt be que toqui la guitarra m'és molt difícil entendre l'èxit d'u

n paio que repeteix "ad nauseam" tots els clixés del country-rock, que canta com Dylan(malament), i que a sobre plagia descaradament a J.J. Cale.

La seva banda, els putos Dire Straits, passaran a l'historia del rock com... Que collons han de passar a l'història! Passaran sense pena ni gloria. Quan d'aquí a quatre dies desapareguin las emissores de ràdio convencional que estan obligades a promocionar els seus discos, i tothom consumeixi continguts via internet, qui collons perdrà el seu temps escoltant a Mark Knopfler?

Diuen que el nivell d'un artista es pot mesurar per la seva capacitat d'influenciar a las següents generacions. Algú em pot dir el nom d'un sol músic que hagi estat influenciat pel puto Mark Knopfler? Penseu, penseu,... Cap? Cap ni un?

Doncs encara que sembli increïble jo n'he trobat un: Rene Guyline. Des d'aquí profito per recomanar-ho a tots els fans de Mark Knopfler. Segur que els hi encantarà! A partir d'ara quan sentin alguna cançó del Mark Knopfler que pensin que podia haver estat composada per un paio tant cutre com aquest. I que ells podrien ser alguns dels que surten a ballar al ritme de la seva guitarra.

Death to the false metal!

_

Tot està il.luminat

Com tothom amb una mica de criteri sap és a partir de la mitjanit que la televisió ofereix la cara més esperpèntica: pel.lícules de països per desenvolupar, reemissions de sèries casposes, concursos per mongers, teletenda de productes impossibles, tarotistes de dubtosa fiabilitat , tràfic de drogues camuflat de secció de contactes amb fons de soft-porn,... Autèntica Tele verité.

Tot i que de vegades, enmig d'aquesta mostra de cultura escombreries, se'ls hi cola alguna peli que veritablement paga la pena. Com els hi va passar dimarts passat als programadors de la 2. Es coneix que els titulars estaven de vacances i el becari de torn es va equivocar i va programar Everything Is Illuminated

La història és absolutament delirant. Un jueu americà viatja a Ucraïna per conèixer el poble on va viure el seu avi. Per arribar-hi contracta els serveis d'un traductor, que resulta ser un ballarí de break-dance flipat amb tot el que faci olor a USA, i d'un xòfer, que resulta ser l'avi del traductor, un iaio que vol fer creure a tothom que està cec i que es fa acompanyar d'un fals gos pigall. I tot amb una banda sonora espectacular.

Molt i molt divertida. Fins que deixa de ser-ho. Com la vida mateixa.

_

Orientación

Volvía yo tranquilamente hacia mi casa, cuando de repente, una furgoneta se abalanzó sobre la acera y frenó bruscamente justo a mi lado. Sin darme tiempo a recuperarme del susto el conductor, un payopony visiblemente borracho, bajó el cristal de la puerta del copiloto y se me preguntó: "Perdona, ¿para ir a la Ronda de Dal?"

En una situación normal mi primera reacción hubiera sido responderle: "¿La Ronda de Dalt, hijodeputa? ¿Aprende primero a conducir y luego pregunta!" Pero en lugar de eso , y supongo que todavía afectado por el shock, comencé a indicarle la mejor manera de llegar a la Ronda.

A media explicación el tipo me corta y me dice que no quiere ir a la Ronda de Dalt, que en realidad va a casa de un amigo que vive en Hospitalet junto a la entrada de la Ronda. "Ehm... Perdona pero la entrada más cercana a la Ronda de Dalt está en Cornellà. ¿Tu colega vive en Cornellà?".

El tipo se empezó a enredar en explicaciones cada vez más complejas hasta que al final me soltó que su colega vivía en "la calle de las chicas". "¿La calle de las chicas?" "Sí, una calle que hay muuuchas chicas" me dijo con una mirada que pretendía ser cómplice. Dudé un segundo hasta que caí en la cuenta de que chicas era la manera sútil que el payopony tenía de referirse a las putas. Encima de borracho, putero.
Ahora sí que, ya recuperado del susto inicial, reaccioné, y muy amablemente, con una mirada que pretendía ser tan cómplice como la suya, le envié a una calle cercana al Camp Nou donde le aseguré que encontraría un montón de chicas simpáticas dispuestas a satisfacer todas sus necesidades. Y para allá que se fue el borracho putero.

Me gustaría pensar que mis indicaciones le sirvieron para que aquella noche alguna de esas chicas le dejase el culo como un bostezo y de paso, le retirase de la circulación una buena temporada. Así seguro que la próxima vez sabrá orientarse, aunque sea sexualmente.

Todos los personajes y los hechos aquí descritos son reales. Cualquier parecido con la ficción sería puro plagio. Y no está el horno como para pleitear con la $GAE.
_

Fins als grampons

Aquest passat cap de setmana, aprofitant que mitja Catalunya havia quedat al centre de Barcelona per escridassar al TC(al Telenotícies Catalunya no, burru!), quatre antipatriotes vam decidir marxar cap a Benasque amb l'intenció de pujar l'Aneto i no prendre mal. I ho vam aconseguir. No prendre mal vull dir.

En principi havíem de marxar divendres directament des de la feina, però com que a l'E li va caure un Unavoidable Brown el vam haver d'esperar fins que es va poder desempallegar. Tot i això vam aconseguir arribar de dia al càmping de Senarta i plantar las dues tendes, la de luxe de l'A i l'H, amb matalàs inflable i tot, i la del xinos de l'E i jo, que per no portar no portàvem ni una puta esterilla. Sort que haviem de dormir poc!

La idea era pujar pel refugi de Corones, una ruta més dura que la normal, però molt menys concorreguda. La putada va ser que, com que a l'estiu no es pot pujar en cotxe, ens va tocar llevar-nos a las 4:30 de la matinada per agafar el primer bus i estalviar-nos els 10 km de pista fins al refu.

Tot i que aquesta hora era nit fosca ens vam trobar una cua de més de 15 persones. Uh, uh! Perill!. A un quart de 6 va aparèixer l'autocar i, Oh sorpresa! va passar de llarg deixant-nos amb cara de tontus al mig d'un núvol de pols. I ara que? Passaria un altre bus o ens tocaria fer els 10 km de pista?

Just quan tothom començava a posar-se nerviós va arribar un segon autocar. Uéeee!!! La gent Va començar a pujar ordenadament fins que el xòfer va dir que els 8 últims ens hauríem d'esperar al següent bus. Això significava 2 hores plantats allà i sense garantia de que hi haguèssin places. Per sort, després de estar una bona estona fent-li penetes, al final el xòfer es va enrotllar i ens va deixar anar de peu al passadís.

La pista era força estreta i l'autocar es balanceja perillosament molt a prop d'un enorme precipici del que no es veia el final. En un d'aquestes sacsejades vaig perdre l'equilibri i vaig tornar a cardar-me l'espatlla dreta. Ja se sap que la muntanya mai regala res; que si pretens pujar al pic més alt dels Pirineus per la vessant més dura hauràs d'afegir un plus de dificultat; i que si a més el dia d'abans has currat, has conduit 5 hores i has dormit poc i malament et tocarà patir de valent; però si a sobre et cardes l'espatlla la cosa prometia ser épica.

De seguida la pujada se'm va fer molt dura. Per culpa de la fissura de costella i de la caiguda amb la bici portava quasi bé dos mesos sense fer res i no estava gaire en forma. Tot i això vaig arribar al començament de la neu amb més ànims que cansament. Ara tocava posar-se els grampons i atacar el tram final de l'ascensió. Doncs no. Resulta que la dependenta de la tenda on havia llogat el material, fent servir els seu criteri random, m'havia donat uns grampons normals i dos automàtics. Amb la puta mala sort que al comprovar el material vaig mirar només els grampons normals i vaig confiar en que els altres dos serien iguals. Meeeccc!!! Errada!

O sigui que allà estàvem, a 2.800m. d'altitud, després de 5 hores de cotxe, despés d'haver dormit a terra, d'aixecar-nos a quarts de 4, d'haver-me tornat a cardar l'espatlla, d'haver superat 1000m. de desnivell carregats amb tot l'equip, i ara per culpa d'una dependenta empanada no podíem atacar el darrer tram de l'ascensió. La mare que...!!!!

Després de maleir mil vegades a la dependenta i a tots els seus avantpassats ens vam fer a la idea de que no faríem cim i que el millor que podíem fer era aprofitar que feia un dia espectacular per celebrar l'aniversari de l'E com es mereixia, amb un bon pastís. I pel que es veu li va fer molta il.lusió. Encara que començo a pensar que tenim una més que sospitosa fixació amb las representacions fàl.liques. L'H(no em refereixo al suburbi del Barcelonès), que és un flipat de "El último superviviente", ens volia convèncer de banyar-nos al Ibon Coronas. Com que no ens vam deixar enganyar al final es va haver de banyar sol. Va ser un bany curt, però intens. Es va llençar amb decisió i va sortir de l'aigua més decidit encara i colorat com una gamba de Palamós. El descens no va ser gaire més senzill que la pujada. El pendent és tant pronunciat que al final las cames et fant figa i el que no pateix de genolls acaba patint de turmells. I tothom acaba amb els quàdriceps rebentats. Per sort vam arribar amb prou temps com per agafar el bus de tornada i estalviar-nos la pista de baixada.

Entre el mal d'espatlla i el llit dur vaig dormir com el cul. Cada poc m'havia de girar per que la meva esquena no suportava molt de temps la mateixa postura. Va ser una nit de merda. El que no acabo d'entendre és com no vaig sentir el merdé que van provocar uns gilipolles que van arribar de nit al càmping i no se'ls va acudir altre cosa que plantar la tenda al bel mig del camí. Potser per assegurar-se de que el bus s'aturés. I sort que es va aturar, si no se'ls hagués emportat pel davant

Al dia següent, mentre recollien els trastus ens vam comprometre a tornar al setembre, ben equipats, per provar d'acabar la feina. I des d'aquí jo em comprometo a que, si finalment assolim el cim, jo em banyaré a l'Ibon Coronas com que em dic c.e.t.i.n.a.

Ah, i com que la cosa va de natura us deixo amb l'enllaç d'un vídeo d'animals que uneix de manera genial dos conceptes com zoofilia i violació. Apa gaudiu!

_

Com reconèixer a un retarded (II)

Fàcil. Es disfressan per anar al futbol.

Si porten vuvuzella, doblement retardeds.

I si el partit és d'aficionats, superetardeds.

Nota: Dedicat als retardeds del poliesportiu de davant de casa, que venen a animar al seus fills a cop de vuvuzela. Qualsevol dia baixaré i us ficaré la vuvuzela pel cul. Per la part ampla.

_

Putu reprimit

Els reprimits del Facebook han decidit censurar una foto de Robert Mappelthorpe, un dels millors fotógrafs del segle passat, per que la troben "inapropiada i excessivament explícita". Inapropiada? Explícita? Doncs si el cul suat d'un ballarí els escandalitza no em puc ni imaginar las reaccions d'aquesta colla de neo-puritans davant d'altres imatges veritablement provocadores d'aquest mateix fotògraf.

La veritat es que ja feia temps que rumiava engegar a la merda el putu facebook dels collons i mai trobava el moment per fer-ho. Doncs mira, ara ja m'han donat una bona raó per no posposar més temps la meva baixa. No vull pertanyer ni un minut més a una xarxa social contolada per un putu reprimit. Que et bombin fakebook!

_

Rahola, 5000 arbres i un PI

La Jewish National Fundation (una organització més sospitosa que la Fundació del Palau), ha decidit homenatjar a la tertuliana Pilar Rahola per tot el seus anys de permanent campanya pro-sionista. I ho farà plantant un bosc de 5000 arbres que rebrà el nom de tant significada tertuliana .

Aquí no volem ser menys que els paios del JNF, i hem pensat que la fundadora del PI bé es mereix que li fem un homentage digne de la seva persona. Evidentment no disposem dels mitjans econòmics dels sionistes i no podem plantar-li tot un bosc. Ens haurem de conformar amb plantar-li un sol arbre. Però podeu estar segurs que el nostre homenatge serà tant o més sentit que el que li faran a Israel.

Així que Pilar, en record de la teva gloriosa trajectòria política, hem decidit plantar-te un pi! Desitjo que t'agradi!

Nota: Si algú sent la temptació de fer cap acusació sobre el talant anti-jueu o xenòfob d'aquest blog que ho faci, que li dedicarem un altre pí!
_

lapidario (XXXVII)

"Un militar es alguien que se vuelca en su trabajo en cuerpo y arma"

Uno que no hizo la mili

_

PS20100527 enllaç

Mica en mica aniré publicant las cròniques del Primavera Sound. La de dijous arriba amb un mes de retard. La de divendres i dissabte con la calma, que diuen als madriles

http://cetina-2.blogspot.com/2010/05/ps20100527.html

_

Una Revetlla inoblidable

(Aquest arpó el vaig escriure abans de la revetlla. Només he editat el final)


L'homo sapiens ha sobreviscut com a espècie als canvis climàtics, als depredadors, i a tota mena de perills gràcies a la sel.lecció natural. Els individus més forts i més intel.ligents sobrevivien i transmetien els seus gens a les següents generacions, garantint que aquestes fossin cada vegada més fortes i més llestes.

Aquest procés va funcionar fins que l'home es va adonar que organitzant-se en grans grups socials es podia garantir la supervivència de molts més individus. A partir d'aquest moment ja no calia ser el més fort o el més llest. El grup podia garantir la supervivència de individus cada vegada menys dotats per la natura, i això els permetia transmetre també els seus gens.

Fins que arribar un moment, on la majoria dels individus sobrevivien més per la protecció social que no pas per las seves habilitats. Pràcticament tothom tenia garantida la seguretat, l'alimentació i l'assistència mèdica. Fins i tot els més dèbils podien morir de vells deixant descendència.
I com que això, a la llarga, significava condemnar a l'espècie a l'extinció algú es van inventar las revetlles. Unes cel.lebracions on la gent pogués alliberar els seus instints més primaris, retornant així a la sel.lecció natural el paper predominant en la supervivència humana que mai havia d'haver perdut.


A una bona revetlla sempre es compleix la següent fórmula:

(H x [AxD]) x (1/Ci) = T

On H seria el nombre d'homínids/m, A la quantitat d'alcohol consumida, D el nombre de drogues presses, Ci el Coeficient d'intel.ligencia mig, i T la magnitud de la tragèdia final.

Si per casualitat s'arriben a donar alhora totes aquestes condicions

H ≥ 5

A ≥ 7

D ≥ 2

- Ci ≤ 70

Llavors podem afirmar que els individus que composen el conjunt H tenen moltes possibilitats de patir una T (tragèdia) de proporcions bíbliques.

--------

EDICIÓ (25 juny de 2010)

Si acceptem com a bona la formulació del prestigiòs Allan Stewart Königsberg de que:

H(humor) = T(tragèdia) + t(temps)

I tenint en compte que el temps és una convenció humana, i que per tant no corre de igual manera per tothom, jo dono per passats uns quants segles i convido a l'Ajuntament de Castelldefels, a adoptar com a plat tradicional de revetlla el trinxat. Bon profit!

_

Associació d'idees

Blanc i en botella..?

Semen embotellat?

_

¿Todos con la roja?

¿Por que están tan sonrientes los tipos de esta foto? Pues porque saben que si ganan el Mundial la FEF (ésta no, ésta tampoco, ni ésta, ésta) les soltará a cada uno 550.000€. Algo más de 90 millones de pesetas. Más o menos lo que vendría a ganar un mileurista en 40 años de trabajo. Por eso están tan contentos.

Al novio de Sara Carbonero le parece de lo más normal recibir una gratificación millonaria simplemente por hacer bien su trabajo. Krusty el payaso, se hace el loco y dice que los temas de dinero "los lleva su mujer". Y el secretario de Estado al que le cayó un gato muerto en la cabeza pretende hacernos creer que ese dinero no sale de las arcas del Estado.

Bueno, vayamos por partes, como diría Jack el destripador:

-A la selección los futbolistas van voluntariamente. Nadie les obliga. Al contrario, van locos por ir a un Mundial porque saben que es el mejor escaparate posible para que un equpo grande se fije en ellos o para conseguir sustanciosos contratos publicitarios. O sea que deberían jugar sin cobrer porque bastante ganan ya en sus clubs.

-El señor del gato está en lo cierto. Las primas salen del dinero que la FIFA entrega a las federaciones de cada país dependiendo de su clasificación final. Pero no es menos cierto que la federación se financia con dinero público, por lo tanto cuanto menos gaste en primas menos dinero tendría que recibir del Estado. Ahorro creo que le llaman a ese concepto.

- Que los futbolistan no nos vengan con el cuento de la solidaridad. Si quieren ser solidarios que empiecen por renunciar a las primas. Con ese dinero la FEFF podría ayudar a muchos equipos de categorías inferiores que ni tan siquiera pueden pagar a sus jugadores. ¿Habrá algo más solidario que ayudar a sus compañeros que lo están pasando mal?

Así que si el 11 de julio ves una imagen como ésta no pienses que estás viendo a un grupo de deportistas festejando una victoria histórica, sino a un grupo de millionarios celebrando que han ganado en un mes más dinero del que más de la mitad de los trabajadores españoles ganará en toda su vida laboral. Esos mismos trabajadores a los que, coincidiendo con el debut de la selección en el mundial, les pretenden colar el mayor recorte en materia de derechos laborales desde la implantación de los contratos basura.

Por eso este año yo lo tengo clarísísimo: ¡Eu sou Brasileirooo!

Recomendación: Intentad ver la parodia de retransmisión de un partido de la selección que hizo Buenafuente. Sencillamente genial.(Lo siento, pero no he sido capaz de encontrar el enlace)

_

Carta a una amante despechada

Querida:

Me hubiese gustado que las cosas entre nosotros hubiesen acabado de otra manera, pero la verdad es que me lo pusiste muy dificil. Puedo entender que te sintieses traicionada al ver que me iba con otra y quisieses hacérmelo pagar. Aunque fuese económicamente. Pero inventarte que te debía dinero... Eso estuvo muy feo.

Te estuve llamando durante meses para intentar aclarar las cosas. Nunca quisiste hablar conmigo. En lugar se eso comenzaste a acosarme a base de cartas amenazadoras. Que si me ibas a denunciar... Que si me ibas a embargar las cuentas...

Lo más alucinante del caso es que en plena espiral de amenazas tuviste la desfachatez de proponerme volver. ¿Volver? ¿En serio crees que me puede apetecer volver con alguien tan esquizofrènico como para declararme su amor y al mismo tiempo acusarme de estafa?

La gota que colmó el vaso fue la carta en la que una empresa de cobro de impagados me notificaba que había sido incluido en una lista de morosos. Ese día me dí cuenta de que ya no podía seguir ignorando tus amenazas. Había llegado el momento de actuar.

Busqué asesoramiento profesional... Hice un montón de llamadas... Adjunté toda clase de documentos... Acudí a un par de conciliaciones... Y finalmente esta semana he recibido una carta que pone las cosas en su sitio. Así que ya sabes. Se acabaron las amenazas. Se acabó el acoso. Has perdido. Deja de llamarme. Ahora soy yo el que no quiere hablar contigo. Si tienes algo que decirme hazlo por escrito, porque tu teléfono ya está en mi lista de números rechazados.

Fin de la comunicación. Solo que me queda una última cosa por decirte: ¡Francamente cariño, me das asco!

_

Dun-du-dun-du-dú-duun-du-duu-du-duuu...

Porto tot el dia amb la línia de baix d'aquesta cançó ficada al cap. Amb aquest ritme és impossible estar-se quiet.

_